Després de l'agitada primavera que hem tingut a casa, que ha culminat un any de canvi i replantejament d'aspectes, actituds i situacions que semblaven intocables vaig retrobar un dels clàssics que tenia oblidats: els concerts per a piano de Beethoven.
Amb el piano he tingut una relació amor-odi: el seu protagonisme l'he trobat excessiu en ensenyament, interpretació... però també reconec que és un instrument amb una amplitud de registres i per tant adaptable tant a estils com a tipus de peça musical.
Les peces de Beethoven tenen una força i una profunditat que no et deixen indiferent, i potser és en el piano on millor s'expressa el geni del de Bonn. Fixem-nos que composa 5 concerts per a piano contra un de sol de violí (el petit rei) i un de combinat (el triple, amb el violoncel de convidat). No parlo ja de les sonates per a piano sol.
Doncs, com deia, ha estat acabar el curs i redescobrir els concerts per a piano (Klavier diuen en alemany). El millor és que no els havia oblidat: cada passatge me'l sabia però llavors prestava atenció a un fagot que fa un contrapunt, un atac dels violoncels... Com aquell vi que encara que l'hagis assaborit vint vegades encara en descobreixes matissos a cada copa així m'ha passat.
Doncs, com deia, ha estat acabar el curs i redescobrir els concerts per a piano (Klavier diuen en alemany). El millor és que no els havia oblidat: cada passatge me'l sabia però llavors prestava atenció a un fagot que fa un contrapunt, un atac dels violoncels... Com aquell vi que encara que l'hagis assaborit vint vegades encara en descobreixes matissos a cada copa així m'ha passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada