I avui, que fa cent anys de l'inici de les hostilitats (28 de juliol de 1914), tocarà parlar de qui declara primer la guerra.
És un contendent curiós per als nostres ulls ja que passa de ser una de les principals potències europees abans del conflicte a desaparèixer. Mentre el Reich alemany i la Rússia soviètica, amb règims canviats, continuaren essent entitats a considerar dins la geopolítica continental aquest fou esmicolat en set estats
És un contendent curiós per als nostres ulls ja que passa de ser una de les principals potències europees abans del conflicte a desaparèixer. Mentre el Reich alemany i la Rússia soviètica, amb règims canviats, continuaren essent entitats a considerar dins la geopolítica continental aquest fou esmicolat en set estats
En parlar dels quatre contendents anteriors he intentat contextualitzar la situació de preguerra amb una descripció dels quaranta o cinquanta anys anteriors, on es configuren els reptes de cada estat. Aquest cas potser és més especial i per això em remuntaré una mica més enrera.
El factor dinàstic
Els Habsburg foren una dinastia que si bé no va tenir grans figures sí funcionen com el que avui en els negocis es diuen team managers, uns gestors. Sense ésser res de l'altre món són capaços d'envoltar-se de personatges brillants que fan la feina a honor i glòria seu: Wallenstein, Eugeni de Savoia, Kaunitz, Metternich...
Sorgits de l'actual Suïssa foren capaços d'assumir el govern d'uns territoris muntanyosos i no molt agraciats (el Tirol, Estíria, Àustria) i amb el temps i les dosis justes de diplomàcia i perícia militar anar afegint-ne d'altres: Bohèmia i Moràvia, Silèsia, Hongria, Flandes, la Bukovina, Galítzia i Lodomèria... Ja no parlo de la branca hispànica, que mereix un apart.
Tot i els altibaixos transcorreguts a principi del segle XX des de Viena es regia un ample territori que ocupava bona part de l'Europa central, a l'entorn de la conca del Danubi.
 |
| Franz Josef, en el típic retrat dels últims anys |
Vielvölkerstaat
Als segles XIX i XX és on entra en joc aquest altre concepte. Aquest mot alemany es pot traduir com "estat multinacional" o plurinacional.
Si bé els Habsburg havien aglutinat diversos regnes, principats i territoris durant segles i els havien governat basant-se en l'element alemany i les complicitats -forçades o no- amb les élits aristocràtiques locals, amb els anys es desperten i cristal·litzen els anhels nacionals de diferents pobles que en formen part.
D'una banda, i ja des d'antic els magiars o hongaresos, que al 1848-49 es revoltaren. Tot i haver arribat al pacte dual o Ausgleich de 1867 pel qual es reconeixia un govern a Pest en peu d'igualtat amb el de Viena existia un important sentiment independentista i antihabsbúrguic més interessat en l'enfrontament que en la vessant social. L'estat hongarès restringia durament el sufragi i alhora aplicava una política d'assimilació o magiarització que sotllevava els pobles de la seva meitat de l'Imperi.
Els txecs, enfrontats als alemanys. El desig del trialisme, la tercera Corona de l'Imperi (una articulació federal, doncs), va ser un problema mai arreglat. Afegim-hi que en els seus territoris una tercera part de la població era germanòfona i veia una amenaça en cada concessió vers els txecs. L'arxiduc assassinat a Sarajevo, Francesc Ferran, n'era conscient per estar a més casat amb una noble txeca.
Els croates, enfrontats amb els magiars. Pel seu paper en favor de l'emperador durant l'any revolucionari de 1848-49 gaudien d'un parlament propi -el Sabor- tot i que el Compromís de 1867 els havia situat subordinats a Pest i les seves pretensions magiaritzadores.
Eslovacs, al Félvidek, i romanesos, a Transilvània, quedaven sota el domini directe del govern magiar. Tenien a més una qüestió social afegida: la seva subordinació als amos magiars. (Bánffy ho recorda en redactar la seva trilogia transilvana). Amb un dret al sufragi restringit poc podien fer.
Els polonesos, incorporats des del s. XVIII-XIX, arribaren a un modus vivendi amb Viena. Allunyats del centre de l'Imperi i amb una aristocràcia amb tradició nacional preferien dominar la província de Galítzia, poblada també per rutens o huzuls (el que avui diuen ucraïnesos). Aquests eren a més de l'església uniata -catòlica de ritus grec- que tampoc era apreciada pels polonesos de ritus llatí.
Els italians eren encara apreciables als voltants de les ciutats de Trieste i Trento. Llur situació no era dolenta, però la presència d'un estat a l'altra banda de frontera (Itàlia) que mantenia soterrada la reivindicació els deixava en posició compromesa.
Els eslovens, com els romanesos i eslovacs a l'altra part de l'Imperi, tenien una posició subordinada respecte una capa dirigent germànica i germanitzada. No sofrien, però cap porcès d'assimilació forçosa tant violent com el que practicaven els magiars.
Els serbis estaven instal·lats a les fronteres des del segle XVII i XVIII, com a colons i soldats depenents directament de l'emperador. El Compromís de 1867 els situà sota el domini de Pest i les seves temptatives magiaritzadores. El que sorgís el 1878 un estat serbi a l'altra banda de frontera no ajudà pas a mantenir la lleialtat a Viena.
Les dues potes: el dualisme
Mai queda prou clar què era l'Imperi austro-hongarès i com funcionava: Dos parlaments i dos governs (a Viena i a Pest/Budapest), un monarca comú i ministeris comuns responsables davant seu (Guerra, Marina, Exteriors i Finances), un consell format per delegacions dels dos parlaments, un exèrcit comú i dues defenses territorials (Landwehr i Hónvedség). No havia una mínima legislació comuna. Algú ho entén?
El dualisme es consagrà en l'acord o Compromís de 1867 pactat entre l'emperador i la noblesa magiar però s'havia de renovar cada deu anys. I aquí era el moment en què el govern de Pest pressionava per mantenir el seu percentatge de participació financera en el 30%, reclamar que a l'exèrcit s'utilitzés com a llengua de comandament l'hongarès...
El títol a anteposar sempre en els afers comuns era k.u.k o kaiserliche und königliche (imperial i reial) com a símbol de la dualitat entre l'Imperi d'Àustria i el Regne d'Hongria.
Si bé els Habsburg havien aglutinat diversos regnes, principats i territoris durant segles i els havien governat basant-se en l'element alemany i les complicitats -forçades o no- amb les élits aristocràtiques locals, amb els anys es desperten i cristal·litzen els anhels nacionals de diferents pobles que en formen part.
 |
| Mapa en hongarès on es mostren les diferents nacionalitats de la Monarquia dels Habsburg allà on predominaven, junt amb la frontera entre les dues parts regides des de Pest i Viena (aquí Bécs). Taronja pels magiars, groc pels alemanys, verd pels romanesos, porpra pels txecs, diferents gammes de rosa pels eslovacs, polonesos i rutens, blaus per italians i friülesos, marró pels eslovens, violetes pels croates i bosníacs, vermell pels serbis |
D'una banda, i ja des d'antic els magiars o hongaresos, que al 1848-49 es revoltaren. Tot i haver arribat al pacte dual o Ausgleich de 1867 pel qual es reconeixia un govern a Pest en peu d'igualtat amb el de Viena existia un important sentiment independentista i antihabsbúrguic més interessat en l'enfrontament que en la vessant social. L'estat hongarès restringia durament el sufragi i alhora aplicava una política d'assimilació o magiarització que sotllevava els pobles de la seva meitat de l'Imperi.
Els txecs, enfrontats als alemanys. El desig del trialisme, la tercera Corona de l'Imperi (una articulació federal, doncs), va ser un problema mai arreglat. Afegim-hi que en els seus territoris una tercera part de la població era germanòfona i veia una amenaça en cada concessió vers els txecs. L'arxiduc assassinat a Sarajevo, Francesc Ferran, n'era conscient per estar a més casat amb una noble txeca.
Els croates, enfrontats amb els magiars. Pel seu paper en favor de l'emperador durant l'any revolucionari de 1848-49 gaudien d'un parlament propi -el Sabor- tot i que el Compromís de 1867 els havia situat subordinats a Pest i les seves pretensions magiaritzadores.
Eslovacs, al Félvidek, i romanesos, a Transilvània, quedaven sota el domini directe del govern magiar. Tenien a més una qüestió social afegida: la seva subordinació als amos magiars. (Bánffy ho recorda en redactar la seva trilogia transilvana). Amb un dret al sufragi restringit poc podien fer.
Els polonesos, incorporats des del s. XVIII-XIX, arribaren a un modus vivendi amb Viena. Allunyats del centre de l'Imperi i amb una aristocràcia amb tradició nacional preferien dominar la província de Galítzia, poblada també per rutens o huzuls (el que avui diuen ucraïnesos). Aquests eren a més de l'església uniata -catòlica de ritus grec- que tampoc era apreciada pels polonesos de ritus llatí.
Els italians eren encara apreciables als voltants de les ciutats de Trieste i Trento. Llur situació no era dolenta, però la presència d'un estat a l'altra banda de frontera (Itàlia) que mantenia soterrada la reivindicació els deixava en posició compromesa.
Els eslovens, com els romanesos i eslovacs a l'altra part de l'Imperi, tenien una posició subordinada respecte una capa dirigent germànica i germanitzada. No sofrien, però cap porcès d'assimilació forçosa tant violent com el que practicaven els magiars.
Els serbis estaven instal·lats a les fronteres des del segle XVII i XVIII, com a colons i soldats depenents directament de l'emperador. El Compromís de 1867 els situà sota el domini de Pest i les seves temptatives magiaritzadores. El que sorgís el 1878 un estat serbi a l'altra banda de frontera no ajudà pas a mantenir la lleialtat a Viena.
Les dues potes: el dualisme
Mai queda prou clar què era l'Imperi austro-hongarès i com funcionava: Dos parlaments i dos governs (a Viena i a Pest/Budapest), un monarca comú i ministeris comuns responsables davant seu (Guerra, Marina, Exteriors i Finances), un consell format per delegacions dels dos parlaments, un exèrcit comú i dues defenses territorials (Landwehr i Hónvedség). No havia una mínima legislació comuna. Algú ho entén?
El dualisme es consagrà en l'acord o Compromís de 1867 pactat entre l'emperador i la noblesa magiar però s'havia de renovar cada deu anys. I aquí era el moment en què el govern de Pest pressionava per mantenir el seu percentatge de participació financera en el 30%, reclamar que a l'exèrcit s'utilitzés com a llengua de comandament l'hongarès...
El títol a anteposar sempre en els afers comuns era k.u.k o kaiserliche und königliche (imperial i reial) com a símbol de la dualitat entre l'Imperi d'Àustria i el Regne d'Hongria.
Viena, focus de cultura
Malgrat tractar-se ja de la capital d'una potència de segona, geopolíticament parlant, Viena exercia de potent focus cultural europeu. Aquí a la península ibèrica sempre ens hem emmirallat en la cultura francesa o parisenca (a partir de la segona meitat del s. XX en l'anglosaxona) obviant que aquesta també bevia de la centroeuropea i que aquesta es forjava a Viena ja des del segle XVIII.
Stefan Zweig, en les seves "memòries" de El món d'ahir explica com aquella joventut vienesa i benestant de la que formava part tenia inquietuds artístiques.
Diguem alguns noms: Sigmund Freud, metge jueu inventor de la psicoanàlisi; Artur Schnitzler, metge i escriptor; Alfred Adler, psiquiatra; Ludwig Wittgenstein, filòsof; Gustav Klimt, Oskar Kokoschka, Egon Schiele pintors; compositors com Gustav Mahler, Arnold Schönberg, Anton Bruckner, Johannes Brahms (d'Hamburg), Erich W. Korngold... Sí, també els nois Strauss.
Entre els escriptors en llengua alemanya el mateix Zweig, Robert Musil -que es burlava del sistema anomenant-lo Kakània-, Grillparzer, Hugo von Hofmannsthal...
Arquitectes com Otto Wagner o Adolf Loos (autor d'un edifici davant el palau imperial que indignà el mateix Franz Josef).
La guerra, i el seu desenllaç desfavorable, apagaren bastant aquest esplendor, tot i que podem allargar-lo uns vint anys més, fins l'annexió nazi de les restes d'Àustria.
Abans, però, fa justament cent anys els joves de tots els racons de l'Imperi -independentment de la seva llengua o fe-, marxaven inconscients cap a la guerra, amb els seus uniformes virolats, pensant en un simple passeig militar i que com a molt tard Nadal tornarien a casa.
Malgrat tractar-se ja de la capital d'una potència de segona, geopolíticament parlant, Viena exercia de potent focus cultural europeu. Aquí a la península ibèrica sempre ens hem emmirallat en la cultura francesa o parisenca (a partir de la segona meitat del s. XX en l'anglosaxona) obviant que aquesta també bevia de la centroeuropea i que aquesta es forjava a Viena ja des del segle XVIII.
Stefan Zweig, en les seves "memòries" de El món d'ahir explica com aquella joventut vienesa i benestant de la que formava part tenia inquietuds artístiques.
Diguem alguns noms: Sigmund Freud, metge jueu inventor de la psicoanàlisi; Artur Schnitzler, metge i escriptor; Alfred Adler, psiquiatra; Ludwig Wittgenstein, filòsof; Gustav Klimt, Oskar Kokoschka, Egon Schiele pintors; compositors com Gustav Mahler, Arnold Schönberg, Anton Bruckner, Johannes Brahms (d'Hamburg), Erich W. Korngold... Sí, també els nois Strauss.
Entre els escriptors en llengua alemanya el mateix Zweig, Robert Musil -que es burlava del sistema anomenant-lo Kakània-, Grillparzer, Hugo von Hofmannsthal...
Arquitectes com Otto Wagner o Adolf Loos (autor d'un edifici davant el palau imperial que indignà el mateix Franz Josef).
La guerra, i el seu desenllaç desfavorable, apagaren bastant aquest esplendor, tot i que podem allargar-lo uns vint anys més, fins l'annexió nazi de les restes d'Àustria.
Abans, però, fa justament cent anys els joves de tots els racons de l'Imperi -independentment de la seva llengua o fe-, marxaven inconscients cap a la guerra, amb els seus uniformes virolats, pensant en un simple passeig militar i que com a molt tard Nadal tornarien a casa.
L'Apocalipsi començava a ritme de marxes d'opereta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada