DDR

Avui és Sant Jordi i hauria de parlar de llibres, roses i... Passo. Ja fa dies que volia parlar d'un tema d'història i, a més, d'Alemanya. Bereiten Sie, meine Freunde!

Més sobre Germinans

No m'agrada parlar massa del tema Germinans, potser perquè és massa eclesial, però avui han fet una de tan històrica com la publicació de les fotos del seguici de Martínez. Sistach a Roma ben ensotanats.

La seva web ha servit d'altaveu d'un grup de fidels d'una parròquia de Barcelona descontents amb la deriva que ha pres aquesta amb el rector actual. Cert és que aquest és un dels més "estimats" pel Directori (la redacció) i cal suposar més predisposició a fer-se'n ressó. Avui, però, s'han limitat a un escrit introductori per situar els lectors que no coneguin la Ciutat Comtal.
A continuació ve el text denunciant les actituds poc evangèliques del sacerdot, absentisme de la parròquia, menyspreu pels fidels... Del poc o nul cas que han fet els responsables diocesans (arxipreste, Vicari episcopal i més amunt) a les queixes que els han dirigit.
La redacció de la web sols ha omès una part de la carta adduint que són qüestions d'un altre tipus i finalitza el text amb una frase escueta "Els propers dies estudi detallat i valoració de la qüestió"
Suposo que enviaran algun agent camuflat, com aquest:


Fora bromes: sorprèn que aquestes persones no hagin rebut resposta de qui pertoca i com a últim recurs hagin acudit a la web maleïda per la Cúria de l'arquebisbat de Barcelona i progressisme eclesial mal entès. Tot i no sortir noms aquests sí que deuen ser força més identificables i exposats a accions punitives per l'afectat principal. En tot cas no parlen malament d'un rector anterior de la mateixa corda que l'actual, per tant no es tracta merament de carques.

I ara, tocant el tema de les identificacions, en els últims sis mesos han hagut intents de fer unes contrapàgines fracassats. Una es deia així Contragerminansgerminabit, la segona ni ho recordo i actualment cueja una el nom de la qual s'inspira en l'obra de Sardà i Salvany El liberalismo es pecado. Les dues primeres foren una espifiada: donaren noms concrets de sacerdots i pocs dies després desapareixien conscients els autors de la cagada i que se'ls fiqués per allà un freak d'aquests a fer comentaris. Potser sí que aquests haurien de contractar Miss Marple...
La tercera és més corporativista: de moment sols dòna noms de laics i amb tan poca fortuna com l'altra.
Ànims!

Una mica de Brel

En algun escrit he comentat que m'agraden un parell de cantautors que he descobert fa relativament poc: el belga Brel (poca presentació se'n pot fer) i l'alemany Reinhard Mey.

Del belga m'agrada el tractament tan romàntic com l'irònic. La peça anterior és un cant del vell amor, malgrat tot el que ha passat. La gent es queda amb el "Ne me quitte pas" (no em deixis) i les llegendes al voltant: que si l'escrigué per una noia i quan aquesta commoguda va respondre ell ja havia marxat o què sé jo...
Prefereixo Les bigotes, que és una invectiva amb humor contra una manera d'entendre la religió que avui està, gràcies a Déu, superada. Tot i això em sé d'algú que s'hi acosta bastant (i no dic noms)

(...) Si jo fos diable i les veiés arreu, /crec em faria castrar/
Si jo fos Déu i les veiés pregar /em penso que perdria la fe.(...)

Gaudiu de la música...

Els nostres músics: Joan Brudieu

No sé si pot considerar-se català-català, ja que encara hi ha racistes en aquest país que creuen que si no és nascut aquí i d'ascendència catalana (referida a cognoms, perquè la genètica ja és una altra cosa) no val.

Brudieu no neix a Catalunya, tot i que hi viurà la major part de la seva vida i composarà la seva obra. És d'Occitània, tot aquell conjunt de terres que parlen (parlaven) una llengua més semblant al català que el francès actual.

No he comentat que neix a principis del s.XVI, i que justament aquest segle és una època de bonança econòmica en un Principat que ha patit estralls durant els cent cinquanta anys anteriors. Per contra l'actual Migdia francès es troba estancat i per aquests motius, a part de la proximitat cultural, molts occitans s'instal·len a Catalunya.

Brudieu és un d'aquests emigrants, però no s'instal·la com a treballador a les zones costaneres i de l'interior que creixen, sinó al Pirineu, i a més com a músic de la catedral de la Seu d'Urgell. Passat un temps s'ordena i ocuparà el càrrec de mestre de capella de l'esmentat temple gairebé fins a la seva mort. Sols hi ha una interrupció: un anyet al temple de Santa Maria del Mar, a Barcelona, però sembla que Brudieu prefereix tornar a La Seu.

De l'obra de Brudieu no s'ha fet gaire difusió, potser el fet de ser de "comarques" resta atractiu. Suposo que la majoria dels seus treballs són incidentals i de caràcter religiós, però jo sols he sentit les composicions de caire madrigalesc basades en poemes del valencià Ausiàs March: Plena de seny i No hi ha béns, no hi ha fortuna.

Per últim l'ensalada Las Cañas ens dòna una visió més cortesana de l'obra d'aquest clergue llemosí de naixement i urgellenc d'adopció. ¿ens decidirem a escoltar-lo i a interpretar-lo?

N.B. El títol del video correspon al madrigal Fantasiant amor -que prén el nom d'un poema d'Ausiàs March- però la música és l'inici de l'ensalada Las Cañas, ja citada anteriorment.

Setmana Santa per a nens

Quatre línies per fer-me ressó d'una iniciativa de laics per a que els nens i joves coneguin una mica què és la Setmana Santa: aquests dilluns i dimarts es feren unes convivències dirigides al jovent en uns locals de Girona.

L'empara "legal" era una confraria, els monitors tots voluntaris, l'ajut d'un parell de capellans encara joves i unes mames amb ganes que feren la part logística (compres, dinars, berenars i minicasalet pels petits de les altres mares voluntàries).

Assistiren poc més de quaranta nens i joves, d'entre 7 i 16 anys crec. Podem considerar-ho un éxit ja que la publicitat es féu amb un boca-a-orella que demostra ser més efectiu que penjar-ho al taulell d'anuncis de la parròquia, si és que t'ho deixen penjar. Els monitors estan contents, espero que els nois també i que els faci profit.

I aquest divendres Via Crucis per nens, ja en vaig parlar l'any passat. Si no falla ningú encara serem més que llavors.

Algú s'ho hauria de fer mirar... Tot això és cosa de laics, de gent senzilla que creu i vol transmetre quelcom als que estima.

Himeneu & Epitalami

Hymen, himeneu, o hymen...

Aquest era la tornada del càntic que, a l'antiga Grècia, acompanyava la núvia des de la seva llar en el camí a casa del nuvi.

Zum Zwick

(original de 23/4/2008)

Permeteu-me uns records íntims, no gaire llunyans:
Maig 2004, durant la nostra lluna de mel. Una etapa del nostre viatge de nuvis fou la Baixa Àustria. Ens allotjàvem en un poblet anomenat Sitzenberg (municipi Sitzenberg-Reidling). A Centreeuropa els nuclis urbans són extensos, degut al predomini de casetes unifamiliars amb jardí o pati, i mai sabíem on començava un poble o acabava l'altre si no ho anunciava el rètol corresponent.

Al tercer dia de ser-hi Hr. Marschick, el nostre hoste, ens comentà si volíem anar amb ells i els hostes holandesos als cellers de la zona (ens trobàvem en una regió agrícola on un dels principals conreus és la vinya).
Ho explicaré millor: aquests cellers -allà en diuen heuriger- estan excavats en la terra, situats en el mateix carrer, i les famílies que encara es dediquen al conreu i el·laboració de vi els obren durant l'any, servint vi i alguna cosa de menjar. Es van tornant cada mes i mig o 2 mesos per obrir durant quinze dies, i disposen al carrer taules i bancs.

Era un dimarts i mentre es feia fosc i tastàvem tots vuit plegats els vinets blancs que el·labora Hr. Zwick menjàvem Speck observàvem la gent que arribava o prenia també quelcom.
- Veieu les senyores d'aquella taula? - ens digué Hr. Marschik- Fa trenta anys que cada dimarts les velles bruixes venen a fer el seu vinet.

Meine Liebe va confondre amb formatge ratllat el que realiment era rave picant... A veure qui ho supera!
I per acabar, aprofitant l'avinentesa que eren amics, ens conviden a l'interior del celler i ens fan una degustació in situ. El que vaig trobar interessant era el vi de gel (Eiswein), el·laborat amb raïm recollit quan la temperatura és inferior als 0ºC i la fruita està, doncs, gelada.

Als sis o set tastets vaig decidir que ja tenia prou i que ens tornàvem cap al nostre allotjament. Deixàrem a la resta encetant una altra ampolla i sota el cel estelat caminàrem de tornada.
(He d'aclarir que la meva dona amb prou feines tasta el vi, tot just fa tres anys que molt de tant en tant fa un glopet de vi blanc)