Himeneu & Epitalami

Hymen, himeneu, o hymen...

Aquest era la tornada del càntic que, a l'antiga Grècia, acompanyava la núvia des de la seva llar en el camí a casa del nuvi.

Himen era el déu del matrimoni Déu i l'himeneu era, per tant, el càntic que se li adreçava perquè invocant-lo protegís o beneís la unió dels esposos.
Recordem que fins fa poc més de cent anys la norma en el nostre món occidental ha estat que l'esposa s'instal·lés a casa del marit i resulta lògic que l'apel·lació a la divinitat fos durant el trajecte que aquesta feia.

Feta la cerimònia quedava un altre camí per recórrer: el que va a la cambra nupcial. Aquest és el torn de l'epitalami, un poema que deu el seu nom al lloc on es deixa : sobre (epi) el tàlem o llit nupcial (talamion).

Pel nom veieu que ambdues composicions poètiques són d'origen grec i grecs serien, doncs, els principals autors d'aquest. Del primer tipus recordo, però, un de Catul -poeta llatí del que ja he parlat més d'un cop- en què deixà la temàtica amorosa per cantar unes noces mitològiques.

D'epitalamis no conec cap d'autor grec, suposo que cercant en trobaria, però per internet trobo un de Mn. Alcover i un altre de Salvat-Papasseit. El primer és figuratiu:

(...)

Aucell amb dolça aimia
ametler amb la parra pel brancam,
cançó agradosa amb l'eco que volia...
amic, açò sou vos en aquest dia,
que heu sigueu per a sempre a Déu li clam.

I un altre de Salvat-Papasseit, més explícit:

Amic, quin trot galant
si aquesta nit avances la nit de Sant Joan—
la nit de Sant Joan que és nit de meravella,
i és damunt cada bes que neixen les estrelles.

Digue-li al teu amor l'enveja que li hauran altres donzelles
i eixuga-li aquell crit mica de plor,
que és en la noia verge quan el seu cos floreix una rosella.

I para compte al goig del seu desmai.

Que Cupidell us furti
i no pugueu vestir-vos si feu curta l'empresa