En algun escrit he comentat que m'agraden un parell de cantautors que he descobert fa relativament poc: el belga Brel (poca presentació se'n pot fer) i l'alemany Reinhard Mey.
Del belga m'agrada el tractament tan romàntic com l'irònic. La peça anterior és un cant del vell amor, malgrat tot el que ha passat. La gent es queda amb el "Ne me quitte pas" (no em deixis) i les llegendes al voltant: que si l'escrigué per una noia i quan aquesta commoguda va respondre ell ja havia marxat o què sé jo...
Prefereixo Les bigotes, que és una invectiva amb humor contra una manera d'entendre la religió que avui està, gràcies a Déu, superada. Tot i això em sé d'algú que s'hi acosta bastant (i no dic noms)
Gaudiu de la música...
Prefereixo Les bigotes, que és una invectiva amb humor contra una manera d'entendre la religió que avui està, gràcies a Déu, superada. Tot i això em sé d'algú que s'hi acosta bastant (i no dic noms)
(...) Si jo fos diable i les veiés arreu, /crec em faria castrar/
Si jo fos Déu i les veiés pregar /em penso que perdria la fe.(...)
Si jo fos Déu i les veiés pregar /em penso que perdria la fe.(...)
Gaudiu de la música...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada