dijous, 23 d’abril de 2009

DDR

Avui és Sant Jordi i hauria de parlar de llibres, roses i... Passo. Ja fa dies que volia parlar d'un tema d'història i, a més, d'Alemanya. Bereiten Sie, meine Freunde!







El 1949 sorgien a les zones d'ocupació dels vencedors de la Segona Guerra Mundial dos estats: la República Federal alemanya (Bundesrepublik) patrocinada pels Estats Units, Gran Bretanya i França i la DDR (Deutsche Demokratische Republik o República Democràtica) com a rèplica soviètica.
No parlaré de la primera... Preferiré unes pinzellades de la segona.Característiques


Un règim ideològic

La república no es funda sobre un principi ètnic o una identitat nacional o històrica prèvia (com podria haver estat el cas de Baviera), sinó purament en una ideologia: el socialisme real. Per diferenciar-se respecte l'altra banda calia trobar un element distintiu i curiosament aquest va ser el record de la vella Prússia, militarista i burocràtica, dissenyada pels reis Frederic Guillem I i Frederic II.

Formalment no es tracta d'un règim unipartidista: existien partits apart del SED (Sozialistische Einheitspartei -partit socialista unificat-) però tenien un paper subordinat a aquest. Periòdicament es celebraven eleccions a la Volkskammer (Parlament del Poble) però tots concorrien en una única llista. Els resultats eren del 90% o més per la llista (ai, com ho desitjarien alguns aquí...)
El SED era conseqüència de la unificació forçada dels partits socialdemòcrata i comunista a la zona soviètica. Òbviament el component socialista ja es van encarregar de diluir-lo.
Els menors eren la CDU (democristians, sí com a l'oest), els LDPD i NPD (liberals), i el DBD (agraris). Organitzacions cíviques independents no n'havien, calia que el partit les controlés o la Stasi les vigilés.

Els principals líders d'aquest període foren Otto Grottewohl (ex-socialdemòcrata) i els secretaris generals del SED Walter Ulbricht (a la dècada dels cinquanta-seixanta) i Erich Honecker (dels setanta al 1989).


Una societat ben controlada

El règim ja va encarregar-se d'anorrear dissidències. Primer amb violència, com el juny de 1953 quan les protestes dels treballadors berlinesos foren silenciades amb l'inestimable ajut soviètic.

Uns anys més tard, el 1961 brigades de paletes dirigides pel camarada Honecker amb el vist i plau d'Ulbricht aixecaren un mur enmig de la ciutat. El famós mur del qual tothom et demanava trossets... I les vides que va costar?
Si algú visita Berlin pot aprofitar i acostar-se al Museu del Checkpoint Charlie, al centre. Allà es mostren les estrategemes emprades per fugir.

Si el mur no era visualment prou persuasiu quedava la persuassió psicològica i social que duia a terme la Stasi (Staatssicherheit -seguretat de l'Estat). A part dels funcionaris o oficials que en formaven part també col·laboraven molts civils: el veí del replà, la caixera de la botiga, el professor de la facultat X... Depenent del comentari que fessis ja podies ser sospitós de dissidència. La desclassificació dels arxius després de la caiguda del règim significà un bon rebombori.






L'economia

De bell antuvi havia dos pols industrials a la DDR: la metròpoli berlinesa i Saxònia, però ja es van encarregar entre tots que no fos així. Degut a la situació de la capital, partida en quatre sectors i aïllada enmig de la zona soviètica, les corporacions empresarials -com Siemens- traslladaren la seu a llocs més favorables; i d'altra banda els soviètics es cobraren les indemnitzacions de guerra amb el trasllat d'equipaments industrials cap a la URSS.
Tot i això encara es pogué bastir una indústria decent, malgrat l'economia planificada, que permeté exportar als socis del COMECON (bloc comercial socialista) els vehicles Trabant i Wartburg (ei, fa 10 anys em van portar en un i va tirar bé els 500 km de viatge), pels quals havies d'esperar anys i anys...


Als dirigents estatals els interessava, d'altra banda, que els ciutadans tinguessin cert nivell de benestar i que la comparació amb els parents occidentals (pensem que la TV federal gairebé es captava a tot el territori) no fos tan desfavorable i provoqués un desafecte general vers el règim o més fugides.
Parlant de la TV federal, sembla que un dels racons on aquesta no es captava era un indret de Saxònia conegut com Der Tal der Ahnungslosen (la vall dels ignorants, o dels "sense idea")
Die Wende (el gir)


Ara fa 20 anys comença la liquidació del comunisme davant la seva inviabilitat política i econòmica i els països de l'òrbita soviètica intenten fer una transició cap a formes més "humanes": Hongria ja permetia econòmicament certa iniciativa privada, a Polònia es pacta una sortida parlamentària... Però la RDA amb el camarada Honecker al davant no permet res.

En aquestes que arriba l'estiu i els alemanys orientals marxen de vacances a Hongria (país germà en el comunisme), que casualment ha obert la frontera... I des d'allà passen a Àustria sense que la policia magiar els posi cap trava.

La veu s'escampa i tothom vol anar-se'n. La situació es fa tan insostenible que finalment el mes d'octubre Moscou permet que el camarada Erich (Honecker) descansi de les seves altes responsabilitats i el substitueix per Egon Krenz, més jove. Un funcionari del govern l'espifia verbalment al cap de poc i llavors ja no cal anar de vacances a Hongria: tothom travessa els punts de control del Mur davant el desconcert dels Vopos (Volkspolizei).
Allò no hi ha qui ho aguanti: sorgeixen dissidents organitzats i acaben forçant del règim la democratització.

A la República federal algú comença a fregar-se les mans...

La primavera de 1990 es celebren les primeres eleccions lliures a la Volkskammer. Hi havia dues grans opcions enfrontades: els partidaris d'una integració ràpida a la República Federal i els d'una evolució progressiva, mantenint l'estructura preexistent, que permetés un anivellament progressiu amb la república germana.
La primera opció era encapçalada per una reconvertida CDU junt amb nous partits dretans i la segona per un reaparegut SPD. Els intel·lectuals d'esquerres que havien encapçalat protestes dins el règim fracassaren integrats en la candidatura Aliança 90. Els nostàlgics comunistes quedaren tercers, agrupats en el PDS (Partit del Socialisme Democràtic, irònic, no?).


Dirigit el nou govern per Lothar De Mazière, descendent d'hugonots francesos, es restabliren els länder previs (Mecklenburg-Pomerània, Saxònia, Brandenburg, Turíngia i Saxònia-Anhalt) per fer les eleccions corresponents.
El detall és cabdal: es federalitza l'Estat perquè segons la Llei fonamental (Constitució) de la República federal sols poden integrar-se els territoris d'aquesta forma, com havia passat els anys cinquanta amb el retorn del Saarland (territori fronterer amb França).

El juliol de 1990 s'inicia la unió monetària: un marc oriental es canviarà per un occidental, fins a un límit. L'oest està "comprant" l'est atorgant-li major poder adquisitiu del que havia fruit fins aleshores i així estimular la pròpia economia.


La RDA s'autodisol l'octubre de 1990 davant la satisfacció d'un Helmut Kohl que ha animat el procés en benefici propi: el desembre hi han eleccions a tot el país que guanya de forma aclaparadora.

S'acaba la història aquí?
No!




Què ha quedat?

Els "nous estats federals" han vist com des de la reunificació ha aparegut el fenòmen de l'atur, i de forma molt accentuada, pel desmantellament de la indústria preexistent en profit dels occidentals. Incapacitats, excepte alguns casos, per enlairar-se econòmicament han estat vivint fins ara dels subsidis i ajuts que des del govern federal se'ls ha anat concedint.


Una població en atur, sense referents ideològics ferms pot ser presa del relativisme o de l'emmirallament en models extrems. Pensem que és en aquestes regions on han tingut predicament els partits ultradretans (NPD i DVU) i a l'altra banda de l'espectre el PDS (ara rebatejat com die Linke -l'esquerra-) ha mantingut una força destacable a nivell local participant en alguns governs federats.

Frustrada la ciutadania s'ha experimentat rebuig cap als Wessis -els de l'oest- i en algun cas xenofòbia (incidents de Rostock l'agost de 1992).

Més recent ha estat el fenòmen de l'Ostalgie (la nostàlgia de l'Est) que té el màxim exponent en l'èxit de la pel·lícula Good bye Lenin.



Pot ser aclaridora l'article i entrevista que recollia fa un mes La Vanguardia. L'enllaç queda per a qui vulgui tocar una mica més el tema.

1 comentari:

Lycaon ha dit...

Genial, l'article, molt complet i documentat. Enhorabona, de nou. Per cert, les dues pelis són molt bones.