S'acabava la Gran guerra: Turquia i Bulgària ja havien signat l'armistici i el mateix feia l'Imperi austro-hongarès, que s'estava esqueixant malgrat els esforços que havia fet el nou emperador Carles des del seu adveniment al tro el 1916.
A Alemanya, a Kiel, els mariners de la flota imperial s'havien negat a embarcar i havien iniciat una rebel·lió que s'estendria ràpidament per tot el país. El 9 de novembre els generals feien abdicar el kaiser Guillem II i el socialdemòcrata Scheidemann s'avançava a proclamar la República a Berlin davant la contrarietat del seu correligionari Ebert, recentment nomenat Reichskanzler (canceller).
Finalment una delegació del Reichstag signava a Compiègne l'armistici amb els aliats, representats pel mariscal Foch. Els combats al front havien acabat, quedava la reraguarda i els tractats de pau.
No fou una postguerra fàcil. Ja he comentat en altres escrits els problemes de la República de Weimar, assetjada durant els anys següents pels extremismes d'espartaquistes i paramilitars ultranacionalistes (glossats literàriament per Döblin, Roth i companyia...); l'agitació a Hongria; les fronteres desdibuixades d'Europa oriental entre Polònia i Lituània; la Rússia soviètica i la seva guerra civil; l'amenaça txecoslovaca i romanesa sobre Hongria; l'ocupació de Fiume (avui Rijeka) dirigida per D'Annunzio, la guerra greco-turca...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada