(Publicat el 12/3/2007)
A rel del visionat d'una política ambientada a la inmediata postguerra (El bon alemany, que recomano) em ve a la memòria el tema de les dictadures que, encara avui en dia, romanen al món. Algunes són clamoroses, ben denostades pels mitjans estrangers (els nacionals no poden per raons òbvies denunciar-ho) i d'altres s'amaguen sota màscares aparentment pseudodemocràtiques. Un dia en parlarem, perquè ara estic fent una disgressió.
A rel del visionat d'una política ambientada a la inmediata postguerra (El bon alemany, que recomano) em ve a la memòria el tema de les dictadures que, encara avui en dia, romanen al món. Algunes són clamoroses, ben denostades pels mitjans estrangers (els nacionals no poden per raons òbvies denunciar-ho) i d'altres s'amaguen sota màscares aparentment pseudodemocràtiques. Un dia en parlarem, perquè ara estic fent una disgressió.
El que volia aprofitar era recordar el model soviètic, ara que a la nostra societat s'oblida el que significà per una part gens menyspreable del continent europeu. Sota el guiatge del Secretari General del Partit Comunista de torn (segons el país s'emprava una altra denominació, com Socialista Unificat o Obrer Unit) i el seu politburó, cohort d'alts dirigents que assentia sense la mínima discussió, la massa de ciutadans havia d'executar els plans econòmics i socials per, teòricament, aconseguir que la seva nació fos el paradís socialista a la terra.
No havia lloc per al mínim pensament crític, ni dins del propi sistema, com tristament demostren els casos d'Imre Nagy el 1956 i d'Alexander Dub^cek el 1968: era la llei del Secretari General, sense contemplacions, amb una censura fèrria que controlava les notícies de l'exterior o del propi interior i, per tant, el pensament dels governats. Els dissidents són silenciats, amb l'exili els pocs que tenen sort, o amb el confinament o l'eliminació física la resta.
No havia lloc per al mínim pensament crític, ni dins del propi sistema, com tristament demostren els casos d'Imre Nagy el 1956 i d'Alexander Dub^cek el 1968: era la llei del Secretari General, sense contemplacions, amb una censura fèrria que controlava les notícies de l'exterior o del propi interior i, per tant, el pensament dels governats. Els dissidents són silenciats, amb l'exili els pocs que tenen sort, o amb el confinament o l'eliminació física la resta.
La figura del Secretari general no necessàriament comportava l'exercici nominal del poder: hi han primers ministres i presidents de la República que teòricament ocupen la primera magistratura de l'Estat, però el poder efectiu el té el Partit. Un partit que es confon amb la maquinària burocràtica (l'ascens social sols és per l'afiliació). I la figura del Secretari general és pertot. És el gran Pare... i sempre, sempre, té raó, com deien els feixistes de Mussolini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada