Avui n'explicaré una de mitologia. Parlaré del déu Saturn, l'equivalent romà del grec Cronos.
Saturn era fill d'Urà (el cel) i Gea (la terra). Instigat per la seva mare, es revoltà contra el seu pare, derrocant-lo i castrant-lo.
Junt amb la seva germana Rea, a la que prengué com esposa (pel que es veu no havia més deesses disponibles) Saturn es dedicà a regir els destins del món dels déus i del dels mortals.
Assabentat, però, de la predicció segons la qual seria al seu torn deposat per un dels seus fills, Saturn es dedicà a engolir tots els fills que Rea paria.
Així desaparegueren Hèstia, Hades, Dèmeter, Hera i Possidó... Però Rea s'amagà a l'illa de Creta per donar a llum a Zeus i enganyà al seu marit donant-li una pedra que aquell s'empassà com si res.
Un cop Zeus hagué crescut alliberà els seus germans devorats per Saturn, provocant-li el vòmit o obrint-li la panxa (no recordo ben bé com) i tots sis plegats s'uniren per derrotar-lo. Finalitzada la lluita Zeus inicià el regnat explicat pels clàssics com Hesíode i companyia, amb totes les aventures prou conegudes.
I per què parlo de Saturn? Doncs per recordar aquella frase de Gil-Robles: "(...) como Saturno: devoran a sus propios hijos". Déu ens lliuri de pares que no permeten que els seus fills els facin ombra!
(Saturno devorando a un hijo, quadre de F. de Goya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada