Com cada any des de fa set em toca el·laborar, a les envoltes de Sant Joan la beguda casolana més nostrada del Nord-est (i altres comarques, tot sia dit): la ratafia.
No m'estendré sobre la llegenda dels tres bisbes i el seu brindis "Rata fiat!" amb el licor que els serví el masover allà al Montseny. Ni a més consideracions sobre la naturalesa de beguda macerada on s'ajunten espècies, herbes i nous (o anous) verdes i les similituds amb el nocino italià i altres beuratges de diferents països, per a això ja hi ha l'obra de Jaume Fàbrega El llibre de la ratafia (Cossetània, 2001).
Avui posaré la recepta de la que he fet aquest any, ja que intento estiu rere estiu millorar-la, des d'aquells branquillons de menta, el canó de canyella, la nou moscada i els claus d'un Sant Joan, ja una mica llunyà, amb els que vaig començar a preparar-la.
- 5 litres d'anís dolç (o si no aiguardent i un quilet de sucre, jo ho faig així per evitar el tràfec de disoldre el sucre),
- canyella, claus d'olor, nou moscada, celiantre, cardamom, matafaluga, anís estrellat, algun gra de pebre;
- pela de llimona (i suc si s'escau), pela de taronja (amarga, si és possible), anous verdes (contenen nogalina, el tint que dona el color fosc, compte amb pelar-les perquè el color queda per dies);
- menta, poliol, poniol, sajolida, tarongina, camamilla, pericó o herba de Sant Joan, marduix, sàlvia, espernallac o santolina, alfàbrega, espígol o lavanda, romaní, farigola, flors de saüc (si en trobem), marialluïsa, fonoll, orenga, ruda (molt poca, és molt amargant), estragó, til·la, ginebrons...
M'han dit que també hi ha la regalèssia, però aquest any m'he decantat, per consell de l'herborista per una cullerada de te de llessamí, per a donar-li una bona flaire. A veure què sortirà.
De moment s'està tot a la garrafa, a sol i serena, des de dimecres passat. Fins L'Assumpció no caldrà tocar-ho molt, en tot cas fer una xinxollada o remenada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada