El camí no és planer

Un matí assolellat d'estiu. Et penses que encara ets aquell noiet que juga a bàsquet tots els dissabtes i... Acabes a l'hospital!

Quan escric aquestes ratlles fa poc més d'un any. 

En aquell moment no n'érem conscients, però fent un símil amb un camí diré que aquest començava a fer una mica de pendent.

Te n'adones uns mesos més tard, quan uns detallets comencen a prendre massa importància de la que tenen.

 

Tornant al símil del camí: ara veus que el camí fa més pendent, està ple de rocs cantelluts i a més fa giragonses. 

Qui hagi caminat sap que el pitjor són les baixades: has de recolzar bé el peu per no relliscar, alhora vas carregant els genolls i també has de frenar i no embalar-te.

En un moment o altre del teu camí revises què duus a la motxilla i pots trobar-te que aquelles galetes tan bones estan esmicolades; que una de les peces de fruita que has agafat està podrida i que ha tramés la podridura a una altra -òbviament les llences-; que l'ampolla perd líquid o que està gairebé buida -cal omplir-la o segellar la fuita-; també et preguntes quina utilitat té un objecte dels que transportes i el deixes ran del camí... 

Poden sortir butllofes als peus, poden petar-se les cosidures de les botes o xiruques, o foradar-se els mitjons. Et pots lamentar un moment, però has de continuar endavant, dir-te "Jo puc" i oblidar-te de laments i queixes que no duran enlloc.

Ningú digué que el camí fos planer. Aquest any, realment no ho ha estat. Sols espero que més lleugers d'equipatge, lliures de llast, nosaltres puguem continuar endavant i deixem aquest tram enrera. Mai ens podran aturar o fer tornar enrera. MAI!