Fa uns dies comentava el concepte de tradició, entés com a transmissió entre generacions d'un llegat, i del caràcter identificatori d'un col·lectiu al seu entorn.
Una altra qüestió és la consideració que el terme tingui. Avui en dia té una connotació negativa. Sobre aquesta qüestió poso un enllaç a un article de ForumLibertas on el rector de la UAO -Dr. Alsina- feia una conferència-col·loqui amb e-cristians. Destaco el fet de distingir tradició i arcaisme. Malhauradament es tendeix a identificar els dos termes i a presentar els partidaris de la tradició com fòssils, emmirallats en el passat.
Un altre punt que destaco de l'acte esmentat és la dialèctica tradició-progrès (o modernitat). Actualment ben pocs defensen una relació harmònica entre els dos termes.
Potser qui ho va conceptualitzar millor, en l'àmbit polític fou Edmund Burke, en defensar que les llibertats s'adquireixen per l'observància de les tradicions. Aquesta és la gènesi del pensament conservador clàssic. Si hi pensem amb deteniment veurem que la història anglesa ha seguit en gran part aquesta concepció harmònica en la vida pública (monarquia, Cambra dels Lords, universitats...), sense trencaments abruptes.
Invent de la tradició?
Aquest és el títol d'un llibre escrit en part per Eric J. Hobsbawm . No l'he llegit, però el títol és l'exposició d'una tesi: Per mantenir coherència, identitat, unitat, etc. s'arriba a crear una tradició.
Més que invent podríem parlar de foment de tradicions. Un exemple el posava La Vanguardia de diumenge 4 d'octubre en dedicar un article a una exposició al Museu de l'Empordà sobre la sardana: hi havia 3 formes de ballar-la (selvatana, garrotxina i empordanesa) tot i que una va quedar arraconada i de les altres dues l'empordanesa és més estesa. Observem que són comarques nord orientals; pensem també que a les terres de l'Ebre era més freqüent la jota (ball més aviat dels nostres simpàtics veïns aragonesos i altres gents d'Ebre enllà).
Si una tradició no interessa els poders fàctics (polític, cultural, econòmic, àdhuc el religiós) poden suprimir-la, desincentivar-la, sotmetre-la o readaptar-la conforme als seus interessos.
Perfeccionament i millora? o Desvirtuament i reinvenció?
Es comenta que la tradició es reinventa, que deixa enrera aquells aspectes més negatius per millorar, com el bon vi. O ho tornem vinagre? La feminització dels Alardes d'Hondarribia o d'Irun no és una reinvenció d'una tradició? ¿o potser un desvirtuament del seu sentit original, una devaluació, -per emprar un terme més gràfic-?
He comentat el factor identificador i unificador de la tradició per a una col·lectivitat, també l'interès que pot tenir el poder en incentivar o desincentivar el llegat o part d'ell d'acord amb uns interessos previs. Els petits canvis que es van fent són millores per anar d'acord amb l'esperit dels temps? No és un allunyament del sentit original?
Què vol dir ser tradicionalista?
Una paraula amb connotacions negatives, per la majoria de la gent. En el nostre context un tradicionalista catòlic és, per a la ideologia dominant, un que va a misses en llatí, tridentines, que s'agenolla a la consagració... I molt més. Apliquem termes similars al camp religiós.
Al nostre país en el camp polític fou i és sinònim de carlí, cosa que no es sap destriar de franquista, fatxa... I carlí vol dir immobilista, partidari de l'absolutisme i de la Inquisició gairebé (la ignorància sobre el carlisme encara és molta).
En el camp cultural és un immobilista, un carrincló, un que beu de les fonts "de sempre" i no té capacitat d'innovació, o la té atrofiada per moure's en uns paràmetres restringits. No pas algú que desenvolupa un llegat previ.
En economia... No pot haver-n'hi pel dinamisme desaforat que té.
Prestigi i desprestigi de la tradició.
Gran Bretanya ha elevat la tradició a un rang destacable. El cerimonial n'és exemple, sobretot el polític (obertura del curs parlamentari, la composició de la pròpia House of Lords...), el món acadèmic (Cambridge i Oxford, ridiculitzades pel genial Tom Sharpe). Oblidava el sistema polític i jurídic! No els ha calgut una Constitució per organitzar l'estructura política, simplement s'han anat dotant durant segles (i no sense tensió i violència en determinats moments) del que en l'actualitat existeix.
Al contintent la qüestió ha estat més complicada. Per una banda França ha aconseguit bastir una tradició amb arrels a la Revolució de 1789; el món tradicional i tradicionalista centreeuropeu va quedar gairebé arrasat després de la Segona Guerra Mundial (en aquest cas cal un reconeixement pòstum al Teló d'Acer per congelar-ne les restes a la seva àrea d'influència durant 40 anys -amb totes les reserves possibles-); a la Penínsul·la Ibérica ja ho veiem: la llei del pèndol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada