dimarts, 6 de març del 2012

Efemèrides

29/2/2012. Res més adient que un dia que no es repetirà fins d'aquí 4 anys per recordar centenaris que potser passaran desapercebuts:
Càrrega de Sanç de Navarra ,
vitrall de la col·legiata de Roncesvalles/Orreaga
1212: batalla de las Navas de Tolosa. Les tropes aliades comandades per Sanç de Navarra, el Fort, Pere el Catòlic d'Aragó i Alfons VII de Castella derroten els almohades i conjuren de forma definitiva qualsevol intent de refer una unitat política dels musulmans a la Península Ibèrica. Una commemoració que ara és políticament incorrecta.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Maternitats

Maternitat, de Vicente Romero

Sóc home i, per tant, no he experimentat el que és tenir un fill. Quan veig la meva dona amb algun dels nostres en braços sé molt bé que no podré arribar a entendre tot el que ha comportat per a ella. És cert que en el naixement dels nens he tingut alguna cosa a veure, però no és ni de bon tros similar al que pugui experimentar una dona.

La maternitat és una vocació femenina, però no inherent a la feminitat. Hi ha qui ha renunciat, qui no ha pogut, qui no ha volgut. És per viure-la tranquil·lament, fent les manyagues al petit, abraçant-lo, preocupant-se quan no menja prou o plora massa, dedicar-li temps. Sigui un, dos o els que sigui. I sobretot fer-ho responsablement.

M'horroritza el concepte que té algú que he conegut de la maternitat: la dona com a màquina de parir. Sí, com ho llegiu. Encara hi ha gent que concep el criar fills com un procés d'uns 9 mesos de durada, un parell de dies a l'hospital i que el bebè el pugin uns altres. Com comentava un amic fa uns anys quan parlàvem del tema: "Qualsevol imbècil pot ser pare/mare. Si ens haguéssim de treure un títol per ser-ho, què passaria?".

diumenge, 12 de febrer del 2012

Jornada diocesana de la Família, la primera?

D'aquí una horeta començarà al col·legi Maristes de Girona la primera Jornada Diocesana de la Família de la diòcesi de Girona. És una iniciativa sorgida arran de l'èxit de l'organització de les jornades d'acolliment de la JMJ de l'agost passat.  En el cas de la Delegació de Joves s'han anat fent coses amb més regularitat, en el de les Famílies és una passa important.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Tècniques mafioses

Tot tafanejant per una biblioteca em trobo un llibre amb títol curiós: Tecniche de persuasione della mafia, de BD edizioni, Corleone (Sicilia); i el fullejo una bona estona.


Mirem primer el concepte: MAFIA. Associació d'individus amb caràcter, mètodes i objectius il·lícits (delictius). Originalment vinculada a l'illa de Sicília ara serveix per generalitzar qualsevol grup (russes, japoneses, xineses...). Destacar que en altres regions de la península itàlica té denominacions diferents: Camorra, 'Ndranghetta... Però el més estès és Mafia o Cosa Nostra.


Sense arribar a la descripció dels mètodes més sanguinaris, que comporten l'eliminació física d'individus, veiem algunes tècniques de "persuasió":

a) la Trucada: pot ser directament a l'interessat o bé a parents seus. Les indicacions són deformar la veu, eliminar accents que puguin denotar origen social, cultural o geogràfic i tenir ben preparat el discurs, sense donar temps a rèpliques ja que cal deixar glaçat qui estigui a l'altra banda del telèfon i penjar ràpidament un cop dit.
Com ja sabem un negoci famíliar

b) Cartes i anònims: com en el cas anterior poden ser dirigides directament a la víctima, vull dir l'interessat, o a tercers, amb el que ja entraríem en la categoria de difamació. Hi ha qui té més perícia escrivint, qui fa més faltes d'ortografia, qui retalla lletres i paraules del diari i les enganxa en un paper, qui s'ha adaptat a l'evolució tecnològica i envia e-mails... Un ample ventall de possibilitats.

c) el Passeig:  com aquell qui no vol la cosa es passeja el "persuadidor" davant el domicili o l'establiment de qui es vol "persuadir". Hi ha modalitats com l'espera, en un lloc fix on se'l pugui divisar i es fa una activitat aparentment innocent com, per exemple, fumar (encara que els anti-tabac pensin el contrari). En tot cas l'important és que et vegi qui t'ha de veure i s'inquieti. En aquest capítol es relata, per exemple, com a una dona li va venir la regla en veure com una gent honorable passejava davant de casa seva per recordar-li que devia alguns favors.

d) Mirades desafiants: per quan saps que et trobaràs de forma inexcusable amb aquell i no t'hi pots dirigir de cap forma convencional. El llibre comenta que és recomanable en escenaris com jutjats, i que s'evitin paraules i gestos que puguin considerar-se amenaça directa. També que cal preparar una mirada penetrant i alhora dura, gairebé de Black&Decker, intimidatòria en resum.

e) Trobades casuals: una variant dels punts c) i d) que es desenvolupa en llocs de pública concurrència. Cal assegurar-se de passar ben a prop de l'objectiu i establir-hi contacte visual. Òbviament la mirada dura i desafiant com s'ha descrit, culpabilitzant l'altre de tot allò dolent que li pugui passar.


En si un bon resum del que no ha de fer qui es pretengui ser algú honorable. Seria molt lamentable que algú hagués arribat a fer servir aquestes tàctiques per aconseguir els seus objectius.

dijous, 26 de gener del 2012

La mantinguda

Anem a parlar ara d'un espècie que, tot i no ser molt abundant (detallarem després per què) té la seva importància en l'ecosistema social català.

La mantinguda (nom científic Marfanta catalaunica, L.; cast. Querida) és un exemplar en la seva immensa majoria de sexe femení. Viu dels seus encants físics i destreses no visibles al comú dels mortals.

Hàbitat: el seu ecosistema són les classes socials benestants, preferentment amb pisets a qualsevol Eixample pagats per un tercer. No descartem un meublé com a lloc de trobada esporàdic. Cal remarcar també que han estat avistats exemplars a comarques. No pot parlar-se d'espècie invasora, sinó més aviat endèmica.


Tipologia: parasitària. Com la tènia busca un hoste (del sexe oposat) que li permet alimentar-se, vestir-se, viatjar i viure a costa seva -i de pas de la família d'aquest-.


Aparellament: sol freqüentar determinats cercles socials, culturals, etc. mostrant els seus encants. Al contrari que moltes espècies animals on el mascle lluu pelatge, plomatge i força, aquí la protagonista és la femella i els seus encants. Pot donar-se el cas de doble aparellament o poliàndria; normalment un dels exemplars és conegut com Cornupetus vulgaris (Lk.) o bé Rupicaprus comunis (Lk.)


Reproducció: hàbits normals de la reproducció humana, amb el valor afegit de les mencionades destreses no visibles -que en aquest cas es mostren a l'individu hoste que és el que paga-. Una altra cosa és de qui va a càrrec la fecundació, si es busca.


Mesures de protecció: no en cal prendre, no s'albira pas cap risc d'extinció.


Curiositat: una capacitat d'ostentació espaordidora. Potser per aparentar el nivell que no han tingut (ni tindran) són clientes habituals de joieries i botigues de roba cares -que no paguen elles, recordem-. Ull amb confondre-les amb una espècie més estesa: el nou ric, tot i que no és descartable un encreuament.

_______________________________________________________________
À M.

divendres, 20 de gener del 2012

Original i còpies

Fins els inicis del Romanticisme l'originalitat no era molt tinguda en compte: els artistes es copiaven els uns als altres. Tenien un concepte de cultura molt peculiar "si un copia, amb gràcia, el que ha fet un altre això indica que s'ho ha treballat: trobar la idea de l'altre, copiar-la, posar una petita variant..." així tenim que el meu admirat Catul, per exemple, copia una composició de Safo de Lesbos i introdueix una estrofa pròpia al final d'aquesta (otium, Catulle, tibi molestus est/ otio exultas nimiumque gestis/otium, et reges prias et beatas, perdidit urbes); també Don Juan Manuel, l'escriptor castellà de l'Edat Mitjana, copia diversos contes d'origen divers i li posa el títol de El Conde Lucanor; no parlem tampoc de les còpies que es feien als tallers dels grans pintors de molts quadres, fins al punt que avui en dia alguns taxadors tenen problemes per identificar qui és l'autor. 
Tot això com deia, té un final amb el Romanticisme. Es comença a apreciar l'originalitat i a les còpies se'ls anomena per un nom molt lleig PLAGIS!.
Pensem que, contemporàniament, l'evolució tècnica industrial aconsellava la protecció dels nous invents mitjançant el seu registre en patents.
I tornant al món artístic, va ser al segle XIX quan es va començar a desenvolupar el concepte de drets d'autor, per tal de preservar el mèrit d'aquells que havien fet l'esforç de creació de quelcom original. 
Una altra cosa és com ha anat degenerant la cosa fins arribar als tripijocs de la SGAE.


I ara la rondalla...
Vet aquí un país mancat de gaires idees originals. 
Vet aquí que el "progrés" d'aquest país ha estat basat en la còpia, en la imitació de models exitosos de producció: si algú ha tingut una bona idea al cap de poc ha sortit algun/a espavilat/ada que l'ha copiada. 
Vet aquí que fins i tot un professor explicava als seus alumnes com durant la Revolució Industrial els magnats d'aquella contrada enviaven a Malta (que llavors era possessió britànica) gent per a que treballés a les filatures de l'illa que abastaven el mercat anglès i hi aprenguessin les tècniques de treball, en sí que fessin espionatge industrial.
Vet aquí que ningú protegia els pocs que creaven i, per tant, ningú s'atrevia a tenir moltes idees. Era un perfecte poble de mediocres. Les úniques solucions eren marxar, plegar o deixar de pensar.
I vet aquí un gos i un gat, i la rondalla s'ha acabat.


Ara, això sí: no et quedis amb la còpia: 
BUSCA L'ORIGINAL!

dilluns, 2 de gener del 2012

Radeztkymarsch


Des de fa anys és una de les sintonies del dia 1 de gener, cloent el Neujahrskonzert (Concert d'Any Nou) de la Filharmònica de Viena, acompanyada pel públic amb rítmics cops de palmell.

Però qui era aquest tal Radetzky?