Fa poc més d'un any va prendre possessió de la diócesi de Girona l'actual bisbe, Francesc Pardo. L'estil d'aquest és bastant diferent del practicat pels seus antecessors (un capellà ja ancià parlava murriament de l'anterior bisbe com una persona que "era de Barcelona")
Tornant a Mn. Pardo: no ha parat quiet durant aquest any. Si un repassa l'agenda pensarà que aquest home era el cul d'en Jaumet (i perdoneu l'expressió). Potser aquest era el seu primer objectiu: que la gent de la diócesi el conegués. Visites a escoles (la meva nena m'ho digué: Ha vingut un mossèn), presència a actes populars (el Pelegrí de Tossa, la processó de Divendres Sant a Girona), presentar-se de sobte a celebrar la missa en algunes parròquies, visites a confraries, el pregó de Setmana Santa... Tot per a que la gent sàpiga qui és.
Un segon aspecte que destaco és la proximitat amb el conjunt dels fidels. Tots amb els que parlem, de sensibilitats diferents, ho subratllen. Trobar-se'l travessant el carrer de camí cap a casa era senzillament inconcebible abans, el bisbe te'l trobaves a la catedral, a alguna festa d'importància.
El sortir a presidir la processó del Divendres Sant a Girona va ser una declaració de principis! El fet religiós és present a la societat. Ja podien estripar-se els vestits els pressumptes guardians de la puresa com l'ex-capellà Madrenys o altres parlar de deixar la creu processional del s. XV al Museu de la Catedral... Va sortir, i vestit com pertocava litúrgicament.
La meva sensació d'aquest primer any d'episcopat és que Mn. Pardo vol conèixer "la tropa", saber amb quins efectius compta i qui és mereixedor de confiança. Ser algú proper és una forma de mostrar a la gent que l'Església té un rostre humà.
Els nomenaments del mes de juny no poden valorar-se en el sentit de en qui té la confiança o no. Hi han preveres d'edat avançada o malalts que han de retirar-se, i hi han uns (pocs) sacerdots joves que han d'assumir responsabilitats.
Una última nota: els xavals del Germinans (aquella plana web de la que les cúries episcopals no en volen parlar però que la llegeixen d'amagat) subratllaven fa uns mesos el silenci del Fòrum Alsina i ho presentaven com un triomf. Dissenteixo. Es tracta, per continuar emprant termes militars, d'un replegament a les casernes d'hivern. Un esperar i veure. Poden fer-se grans els membres, però ni de bon tros deuen estar quiets, ni callats.
(Addenda del 29/X/2009: sorprenent veure a l'ofici solemne de Sant Narcís un dels preveres de l'esmentat Fòrum caracteritzat per una litúrgia curiosa a la seva parròquia, per emprar un terme correcte; sí, se'ns fa gran l'home).
També suposo que aquesta serà l'actitud per un temps més dels fidels diocesans: esperar i veure. Els gironins són (som) més tancats del que sembla, encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada