divendres, 9 d’octubre de 2009

Saxons i suaus (Sächsen und Schwäben)

La guanyadora del premi Nobel de literatura d'aquest any és l'escriptora romanesa en alemany Hertha Müller. Desconec la seva obra. A hores d'ara el mercat editorial ibèric (espanyol i català) manté un retard remarcable en el tema de traduccions d'altres llengües. A tall d'exemple la novel·la humorística txeca Les aventures del bon soldat Svejk fou publicada als anys 20, però la traducció al català és de mitjans anys 90 (edicions Proa) i a més careta -sort de les biblioteques-. Suposo que de cop i volta les editorials s'hauran llançat a la compra dels drets d'autor de les obres de la guardonada i encarregaran traduccions a contrarrellotge.


Però no parlaré de literatura, sinó de l'orígen de la sra. Müller: alemanya a Romania.


L'article de Rafel Poch a La Vanguardia d'avui dòna unes pinzellades històriques sobre la presència de població germanòfona al que avui és la República romanesa.
Els Habsburg mentre anaven recuperant les antigues fronteres del regne d'Hongria aprofitaven per enviar-hi colons, que asseguraven el desenvolupament de diferents àrees i per altra banda servirien per defensar els límits de l'Imperi. Un exemple n'és la Krajina, a Croàcia, on vivien colons militaritzats d'orígen serbi.

La frontera amb l'Imperi otomà es fixà a principis s.XVIII a l'entorn dels Càrpats orientals, el Danubi i el Sava. A aquesta regió, continuació de la plana (Alföld) hongaresa, s'enviaren colons procedents bàsicament de Suàbia -regió situada entre Baviera i Würtemberg-. Aquests són els suaus (Schwäben) del Banat.

No eren pas els primers germanoparlants als confins de l'Imperi austríac: als Càrpats, que separen Transilvània i Hongria de Moldàvia i Valàquia (regions històriques romaneses) els reis magiars havien establert a l'edat mitjana població originària de Saxònia amb finalitats similars. Junt amb els hongaresos i els székler (població magiaritzada i militaritzada que vivia a les valls occidentals dels Càrpats) formaven les tres nacions de Transilvània, els romanesos no comptaven.

A partir de 1867 amb l'Ausgleich que permet el naixement de la Monarquia dual austro-hongaresa el govern de Budapest iniciarà processos d'assimilació de la població no magiar (magiarització) que motivarà la desafecció dels germanòfons de Transilvània i la seva benvinguda a l'estat romanès després del Tractat de Trianon (1920).
Amb els magiars transilvans els romanesos no es portaren bé, i amb els alemanys... Em sembla que tampoc, i després de la II Guerra Mundial n'esbandeixen bastants però no tant eficaçment com russos, polonesos i txecs (els decrets Benes encara són vigents a Txèquia). Ceacescu ja intentaria als vuitanta una política socialista d'assimilació, però sortosament esclata la revolta i tot es para.

Quina és la situació d'aquesta minoria a l'actual estat romanès? Sols tinc notícia que es reserva l'elecció d'un senador a cada minoria étnica (magiars exclosos), però la situació econòmica del país no em fa ser optimista al respecte.

2 comentaris:

Lycaon ha dit...

Un article excel·lent, com sempre, que ens il·lumina sobre la història d'Europa i el perquè de moltes coses que passen actualment...Com que una romanesa escrigui en alemany.

Sobre el premi Nòbel, la guanyadora d'aquest any compleix el perfil d'escriptora compromesa amb uns valors (els políticament acceptats) i un tipus de literatura. Sempre guanyen els mateixos.

Anònim ha dit...

Ui, em faràs posar vermell...
Ara seriosament, crec que hauré de dedicar algun escrit més a aquest tema de minories a Centreeuropa (o als PECO's). Quan vaig ser a Hongria em va quedar present una cosa: els ciutadans tenien ben clar que havia magiars més enllà de les fronteres.