La Coral i jo

Durant 10 anys vaig estar cantant a un coral. No es tractava del cor de la parròquia, ni la tuna universitària, ni el de l'escola, no. Parlo d'una formació mixta (dones i homes adults) amb un repertori concret i una sèrie d'actuacions durant l'any. 
Vaig entrar-hi de casualitat:

- Noi, no vols cantar amb nosaltres? Necessitem veus masculines...
- Vol dir? Jo amb prou feines vaig fer primer de solfeig fa anys i...

- Res, res, que ja se n'aprén ràpid i tu sembles llest. Mira,- em treuen partitures- això és de Bach, això Schumann, el Carmina Burana... Ah! I assagem els dijous i els dissabtes. Fins demà passat.

- Però si jo...
- Benvingut a la coral!

He caricaturitzat bastant l'escena però s'hi assembla: no ho tenia previst. 
I van ser 10 anys. 

Durant aquest temps passa de tot: conèixer gent, algun viatge, repertori nou (la Novena, Duke Ellington, Purcell...), treball en equip, decepcions, persones especials (meine Liebe hatte ich dort kennengelernt), les xefles anuals... Un balanç bastant positiu; el sacrifici d'almenys 4 hores setmanals compensava.

Per què vaig deixar-ho? 
Mmm, s'ajunten diversos motius. 
Un d'important era el tema laboral, calia prioritzar-lo. 
Un de més dur és constatar que no tens aquella il·lusió per anar a assaig, que et fa mandra. 
Després hi ha el tema personal: el rumb de la meva vida s'anava distanciant del compromís setmanal. No negaré tampoc que la persona que dirigia em decebé (en l'aspecte artístic i el personal).
Llavors ve el moment de desar les partitures, tancar la carpeta i acomiadar-te dels qui han estat els teus companys.

No he intentat tornar a cantar en cap altra formació: es va tancar una etapa. 

Fou curiós que vaig començar i acabar la meva trajectòria amb la mateixa peça, un fragment del Magnificat de J.S.Bach. 

Diumenge vinent celebrem el 30è aniversari del Cor amb el concert de costum (tradicional a partir de quan?) de Tots Sants. Hi serem per retrobar-nos amb els amics d'aquell temps, alguns dels quals encara hi continuen i d'altres també ho van deixar.

Per cert la peça de la que he parlat era aquesta fuga: Sicut locutus est