(publicat l'agost-setembre de 2007) L'home tranquil no s'ha anat de vacances, però està mandrós i amb poques ganes d'escriure. Veig també que ningú durant els últims set dies s'ha apropat a aquesta plana i constato que els lectors deuen estar de vacances, mandrosos o (esperem que no) no troben interessant la bitàcora. Per no perdre el costum d'escriure deixaré unes ratlles sobre una qüestió que surt de tant en tant: la relació entre Anglaterra i el Catolicisme.
La ruptura
És conegut pel gran públic que la "pèrdua" d'Anglaterra per a Roma es deu al seu rei Enric VIII i al desig de separar-se de la seva primera esposa, Caterina d'Aragó (filla menor dels Reis Catòlics). En el pensament del rei anglès, i en el subconscient col·lectiu del seu poble, pesava el record de les guerres civils del segle anterior -conegudes amb el nom de Guerra de les Dues Roses- per la successió al tron que havien dut a la devastació i debilitament del país. És tot just amb Enric VII, pare d'aquell, quan s'inicia un període de pau.
També hem de pensar en la concepció de la dona vigent fins fa pocs anys: un ésser dèbil i manipul·lable, sotmesa a l'autoritat paterna si era soltera i a la del marit un cop casada. Del matrimoni del rei sols havia sobreviscut una filla, Maria, i en l'ànim del rei i de la seva cort pesaria el temor a un matrimoni amb un príncep estranger que decantés el país cap a l'òrbita d'una potència estrangera.
L'Església catòlica, com a tota Europa occidental, tenia un nombre considerable de possessions que estaven fora del "mercat", per dir-ho amb termes moderns, entre elles molta terra. Si fins al segle XVI no s'havia tocat el tema de les possessions eclesiàstiques, la posició que al continent va adoptar la petita noblesa alemanya (afavorir la Reforma per prendre les terres de l'Església), devia pesar en el subconscient de les classes altes angleses. Unim a això la situació i actuacions del clergat, generals a tota Europa, i la inquietud espiritual que bullia en molts àmbits.
No m'estendré més en el tema: el divorci del rei és l'excusa per trencar amb el Papat, un poder per cert teològicament superior al del monarca (no oblidem la importància de la concepció teocèntrica del poder en aquells temps), afirmar l'autoritat d'aquest, permetre que burgesia i noblesa s'apropiïn de les terres eclesiàstiques (i de pas donin suport al rei, que els ho ha permès), i a més reformar l'estructura eclesiàstica a voluntat: subjecta a l'Estat (i per tant dòcil) i amb un estil de vida més seglar (abolició del celibat, supressió d'ordes religiosos...).
Els fills d'Enric VIIIè
A Enric VIII el succeeix el jove Eduard VI, educat en l'anglicanisme, i a aquest la filla del seu primer matrimoni, Maria, fervent catòlica i humiliada pel seu pare durant el procés de divorci.
Els anglesos no han emès judicis favorables per aquesta reina, l'apel·latiu Bloody Mary (Maria la sanguinària) és significatiu de les simpaties que va tenir. Hem de pensar també en la pèrdua de l'última plaça al continent europeu, el port de Calais; en una política de recatolització expeditiva; en el matrimoni amb un príncep espanyol (el futur Felip II) i el temor anglès a quedar supeditats a una potència estrangera; una situació econòmica d'estancament... No són factors favorables.
Amb la seva germana i successora, la protestant Elisabet I, es consolida definitivament la supremacia de l'Església anglicana, erigint-se la reina en la principal figura de la lluita contra el catolicisme a escala internacional, encarnat en la Monarquia hispànica de Felip II. I a escala interna amb l'esclafament de les revoltes irlandeses, la deposició de jerarquia desafecta i l'adopció de mesures legislatives (Ull, un parlament legislant sobre religió!) favorables al rumb emprès per Enric VIII.
Els primers Estuard
Elisabet I mor el 1603 sense successió directa (ni es va casar) i, per atzars dinàstics, la corona va a raure al fill d'una dels seus adversaris (Maria d'Escòcia, executada anys abans): Jaume VI d'Escòcia. Pocs anys després es descobreix un complot (Complot de la pòlvora) per fer volar el parlament el dia de la seva obertura i instaurar un nou monarca, planejat per un grup de catòlics encapçalat per Guy Fawkes.
Foren els matrimonis dels diferents monarques (Carles I, Carles II i Jaume II) amb princeses catòliques (una francesa, una portuguesa i una italiana, respectivament) el que provocà disgust entre les classes dirigents protestants. Àdhuc en el cas de Carles I i el seu enfrontament amb el Parlament els súbdits catòlics foren favorables al rei. Per reacció el Protectorat de Cromwell no hi mostrà tolerància. Amb la Restauració de Carles II (1660-85) s'opta pel pragmatisme i es dicten mesures que, complementant la legislació d'Elisabet I, comporten la marginació dels fidels a Roma de la vida pública. Tot i això les acusacions contra catòlics prominents (com la mateixa reina) com a conspiradors papistes no evitarà onades d'anticatolicisme.
La Revolució Gloriosa
Jaume II (1685-88), germà i successor de Carles II, és per als elements dominants una clara amenaça: convers al Catolicisme i amb actuacions de caire autoritari, els protestants fixaran la seva mirada sobre les seves filles, Maria, educada en l'anglicanisme i casada amb l'holandès Guillem d'Orange, i Anna.
El naixement d'un hereu mascle precipitarà la deposició del monarca pel Parlament, irònicament anomenada la Revolució Gloriosa.
La resistència que Jaume II plantejarà a Irlanda serà tràgica per a l'illa: la derrota al Boyne (1690) comporta l'establiment d'aristocràcia protestant i la condemna a l'empobriment de la majoria d'irlandesos, reduïts als treballs agrícoles com a jornalers. Avui en dia cap irlandès assenyat posa al seu fill el nom de Guillem (William) perquè era el d'Orange qui liderava les tropes angleses.
Instaurats conjuntament Maria II i el seu marit, Guillem d'Orange, el furor per evitar que la branca papista dels Estuard (el jove Jaume, exiliat) de la successió davant l'esterilitat de la Reina i de la seva successora (Anna) duu a l'aprovació de la Settlement Act (Acta d'establiment) el 1701, per la qual els catòlics són exclosos de la successió a la corona anglesa, o aquells possibles hereus que contreguin matrimoni amb un fidel catòlic. Aquesta llei encara és vigent.
La Settlement ActFinalitzàrem l'anterior entrega fent referència a la Settlement Act de 1701, la prohibició de l'accés al tro als prínceps que professessin el catolicisme o contraguessin matrimoni amb catòlics. Com dèiem d'aquesta manera quedava apartada la línia masculina de successió personificada pel príncep Jaume (fill del destronat Jaume II) i els seus descendents en favor d'uns cosins emparentats amb els prínceps alemanys de Hannover, els Brünswick-Lüneburg.
Òbviament Jaume Estuart (o Stewart) no acceptà aquest fet i tractà diversos cops d'ocupar el tro, encara que fos el d'Escòcia -obligada per la Act of Union de 1707 a tenir un parlament compartit amb Anglaterra-. Els seus partidaris foren coneguts com a jacobites. Però les revoltes i guerres jacobites no tenen caràcter religiós i no entren en el tema que tractem ara.
Cap a un reconeixment de drets
La Santa Seu reconeixeria l'Anglaterra dels Hannover a mitjans del segle XVIII, i sols a partir de 1778 es permetria als catòlics posseir terres i heretar-les. Mentrestant els fidels a Roma havien viscut com a ciutadans de segona, sense possibilitat de votar, ni de tenir escoles pròpies, sospitosos de jacobitisme. No pensem, però, que fos una decisió consensuada: l'aprovació d'aquesta primera llei d'emancipació (bastant limitada, per cert) generà respostes violentes des de sectors protestants radicals.
Una segona llei el 1791 permetria l'existència legal de capelles i escoles (tot i que moltes eren prèviament clandestines), així com l'exercici de certs drets civils i l'accés a determinades professions de caràcter públic.
El Parlament, però, és vedat.
Les mesures anteriors, fruit de l'esperit il·lustrat del s.XVIII, no tenen continuïtat. La unió constitucional d'Irlanda, territori de població catòlica dominat per una élit protestant, el 1801, feia pensar en una emancipació final que s'anirà demorant una trentena d'anys. Serà, però, Irlanda el puntal d'aquesta.
Daniel O'Connell, líder de l'associació catòlica irlandesa, aconseguí en una elecció parcial el 1828 posar en evidència el caduc sistema electoral britànic en ser elegit diputat a la Cambra dels Comuns. La impossibilitat legal d'ocupar l'escó per professar el catolicisme dugué a una segona elecció que tornà a guanyar. El govern britànic, presidit pel duc de Wellington hagué de cedir i fer aprovar llavors l'Acta d'Emancipació de 1829 per permetre que O'Connell, i amb ell altres catòlics que fossin elegits, segués al Parlament.
La reconstrucció d'una presència
La resta del segle XIX és testimoni de l'endegament d'una església catòlica anglesa: l'inmigració irlandesa és un estímul per al restabliment de seus episcopals a Anglaterra, diferents de les existents anglicanes.
Paral·lelament sorgeix un grup d'intel·lectuals anglesos que es convertiran al catolicisme. El més important dels quals és John Henry Newman, que arribaria a cardenal, sense oblidar a Gilbert Keith Chesterton i autors posteriors com J.R.R. Tolkien i Graham Greene.
Actualment el Catolicisme anglès continua rebent força dels inmigrants (aquest cop són els catòlics polonesos que s'estableixen al Regne Unit) i, per altra banda, persones o parròquies d'orígens anglicans que es posen sota l'obediència romana degut a una sèrie de circumstàncies (tant de caràcter individual com de deriva de la confessió original). Si bé es calcula el seu nombre en uns quatre milions de persones la pràctica és percentualment més alta que la de l'Església d'Anglaterra.
Gairebé tres-cents anys de silenci forçat han atorgat més vitalitat que a altres llocs.
Addenda de 16/XII/2009
L'autor es veu obligat a precisar la seva desvinculació de la publicació d'aquest conjunt d'escrits en una plana web on es van publicar, així com dels continguts de l'esmentat portal o web.
