dijous, 6 de novembre de 2008

El silenci

Publicat el 9/5/2007

Hi ha moments en que el Silenci és més eloqüent que un llarg discurs. Això és el que m'ha passat amb algunes persones a qui creia amics: tots els esforços i converses que aconseguia treure'ls topaven amb un mur de silenci, una absència de resposta, ni positiva ni negativa.

Quan t'adones d'aquesta indiferència cap a tu és quan prens consciència de que allò que tu creies una amistat, un afecte personal, no eren més que interessos o circumstàncies que ara ja no són enmig de tots dos.

Creia que tenia un amic, algú a qui coneixia des dels anys en què coincidírem a l'escola, jugant al mateix esport, practicant aficions comunes, tractant-nos amb el mateix grup d'amics. Quan l'escola es va acabar, quan vam deixar de fer esport junts, quan a la colla tothom va començar a tirar pel seu compte, ell no féu cap gest de conservar l'amistat, ni una trucada, ni quedar per un dia prendre una cervesa o un refresc... I adonar-se'n d'això fou molt dur. Aquesta va ser la "primera vegada". Després potser et sap una mica de greu, però tires pel dret.

Dedicat sens recança de res, ni d'abans ni de després, al meu ex-amic T.