dilluns, 3 de novembre de 2008

Ratafia de mandarina

(Publicat el 20/2/2007)

Els que em coneixen saben que sóc un cuinetes i que en coses de menjar sóc bastant tradicional, per tant res d'experiments tipus Ferran Adrià i les seves gelees o caviars d'olives i altres herbes (és un dir) on s'empra més del compte la química. Per això m'he atrevit a fer un experiment amb un passatemps... Ratafia, però no una ratafia d'herbes qualsevol, sinó una de mandarina.

La recepta original és de taronja que, segons Jaume Fàbrega, s'anomenava també "beguda de pobre". 
Aprofitant que els meus cunyats van dur a casa una bosa plena de mandarines d'un jardí on treballaven m'he decidit a fer-lo enlloc de amb taronges. 

La ratafia normalment és concebuda com una beguda d'herbes, però engloba tot tipus de preparats que hagin sorgit de la maceració d'herbes, espècies o fruites en aiguardent. 
La maceració és un procés lent de setmanes o mesos, no m'atreveixo a dir-ne simbiosi perquè comporta que un dels elements perdi les seves propietats en benefici de l'amorosiment de l'alcohol. L'aiguardent pur no es troba al mercat, i a més hi ha la qüestió de l'addició de sucre per endolcir la mescla resultant, per això fa temps que vaig optar per emprar anís dolç.

Parlarem ara de les característiques de la mandarina: són de jardí, és a dir que han estat tractades poc o gens amb abonaments i que la pell no és brillant, no té ceres que enganyin la vista. L'olor és penetrant, més que el de les que trobem al mercat. Cadascun dels fruits té grana, cosa que fa inviable la seva comercialització en aquests temps de tiquismiquis, i molesta a l'hora de menjar-les. 
Doncs bé, amb una mica de paciència he fet suc d'aquestes mandarines i junt amb un grapat de pells les he posat a macerar amb un litret d'anís dolç. Ahir al vespre vaig treure la barreja al balcó perquè durant aquestes properes setmanes vagi macerant. De moment puc dir que es nota lleugerament la flaire a mandarina.

Ja veurem què tal queda aquest licoret casolà...

P.S. Boníssim!