Das Spinnennetz (La teranyina)

Publicat el 25/11/2008

Aquest és el títol d'un llibre del meu estimat Joseph Roth que he llegit aquests dies. La primera publicació es féu l'any 1923, poc abans que a Munich un grapat de nacionalistes exaltats (entre ells un tal Hitler) intentessin fer-se amb el poder.

Zwingli i la reforma a Suïssa

Publicat el 7/8/2008

Amb prou feines he trepitjat aquell país: fou durant un estiu olímpic que havia per aquí, tot just viatjant en autobus cap a Wien, o sigui paradeta en àrea d'autopista, visita als urinaris i un esmorzar a peu dret que fem tard.

Anglaterra i el Catolicisme

(publicat l'agost-setembre de 2007)

L'home tranquil no s'ha anat de vacances, però està mandrós i amb poques ganes d'escriure. Veig també que ningú durant els últims set dies s'ha apropat a aquesta plana i constato que els lectors deuen estar de vacances, mandrosos o (esperem que no) no troben interessant la bitàcora. Per no perdre el costum d'escriure deixaré unes ratlles sobre una qüestió que surt de tant en tant: la relació entre Anglaterra i el Catolicisme.

La ruptura

És conegut pel gran públic que la "pèrdua" d'Anglaterra per a Roma es deu al seu rei Enric VIII i al desig de separar-se de la seva primera esposa, Caterina d'Aragó (filla menor dels Reis Catòlics). En el pensament del rei anglès, i en el subconscient col·lectiu del seu poble, pesava el record de les guerres civils del segle anterior -conegudes amb el nom de Guerra de les Dues Roses- per la successió al tron que havien dut a la devastació i debilitament del país. És tot just amb Enric VII, pare d'aquell, quan s'inicia un període de pau.

També hem de pensar en la concepció de la dona vigent fins fa pocs anys: un ésser dèbil i manipul·lable, sotmesa a l'autoritat paterna si era soltera i a la del marit un cop casada. Del matrimoni del rei sols havia sobreviscut una filla, Maria, i en l'ànim del rei i de la seva cort pesaria el temor a un matrimoni amb un príncep estranger que decantés el país cap a l'òrbita d'una potència estrangera.

L'Església catòlica, com a tota Europa occidental, tenia un nombre considerable de possessions que estaven fora del "mercat", per dir-ho amb termes moderns, entre elles molta terra. Si fins al segle XVI no s'havia tocat el tema de les possessions eclesiàstiques, la posició que al continent va adoptar la petita noblesa alemanya (afavorir la Reforma per prendre les terres de l'Església), devia pesar en el subconscient de les classes altes angleses. Unim a això la situació i actuacions del clergat, generals a tota Europa, i la inquietud espiritual que bullia en molts àmbits.

No m'estendré més en el tema: el divorci del rei és l'excusa per trencar amb el Papat, un poder per cert teològicament superior al del monarca (no oblidem la importància de la concepció teocèntrica del poder en aquells temps), afirmar l'autoritat d'aquest, permetre que burgesia i noblesa s'apropiïn de les terres eclesiàstiques (i de pas donin suport al rei, que els ho ha permès), i a més reformar l'estructura eclesiàstica a voluntat: subjecta a l'Estat (i per tant dòcil) i amb un estil de vida més seglar (abolició del celibat, supressió d'ordes religiosos...).

Els fills d'Enric VIIIè

A Enric VIII el succeeix el jove Eduard VI, educat en l'anglicanisme, i a aquest la filla del seu primer matrimoni, Maria, fervent catòlica i humiliada pel seu pare durant el procés de divorci.

Els anglesos no han emès judicis favorables per aquesta reina, l'apel·latiu Bloody Mary (Maria la sanguinària) és significatiu de les simpaties que va tenir. Hem de pensar també en la pèrdua de l'última plaça al continent europeu, el port de Calais; en una política de recatolització expeditiva; en el matrimoni amb un príncep espanyol (el futur Felip II) i el temor anglès a quedar supeditats a una potència estrangera; una situació econòmica d'estancament... No són factors favorables.

Amb la seva germana i successora, la protestant Elisabet I, es consolida definitivament la supremacia de l'Església anglicana, erigint-se la reina en la principal figura de la lluita contra el catolicisme a escala internacional, encarnat en la Monarquia hispànica de Felip II. I a escala interna amb l'esclafament de les revoltes irlandeses, la deposició de jerarquia desafecta i l'adopció de mesures legislatives (Ull, un parlament legislant sobre religió!) favorables al rumb emprès per Enric VIII.

Els primers Estuard

Elisabet I mor el 1603 sense successió directa (ni es va casar) i, per atzars dinàstics, la corona va a raure al fill d'una dels seus adversaris (Maria d'Escòcia, executada anys abans): Jaume VI d'Escòcia. Pocs anys després es descobreix un complot (Complot de la pòlvora) per fer volar el parlament el dia de la seva obertura i instaurar un nou monarca, planejat per un grup de catòlics encapçalat per Guy Fawkes.

Foren els matrimonis dels diferents monarques (Carles I, Carles II i Jaume II) amb princeses catòliques (una francesa, una portuguesa i una italiana, respectivament) el que provocà disgust entre les classes dirigents protestants. Àdhuc en el cas de Carles I i el seu enfrontament amb el Parlament els súbdits catòlics foren favorables al rei. Per reacció el Protectorat de Cromwell no hi mostrà tolerància. Amb la Restauració de Carles II (1660-85) s'opta pel pragmatisme i es dicten mesures que, complementant la legislació d'Elisabet I, comporten la marginació dels fidels a Roma de la vida pública. Tot i això les acusacions contra catòlics prominents (com la mateixa reina) com a conspiradors papistes no evitarà onades d'anticatolicisme.

La Revolució Gloriosa

Jaume II (1685-88), germà i successor de Carles II, és per als elements dominants una clara amenaça: convers al Catolicisme i amb actuacions de caire autoritari, els protestants fixaran la seva mirada sobre les seves filles, Maria, educada en l'anglicanisme i casada amb l'holandès Guillem d'Orange, i Anna.

El naixement d'un hereu mascle precipitarà la deposició del monarca pel Parlament, irònicament anomenada la Revolució Gloriosa.

La resistència que Jaume II plantejarà a Irlanda serà tràgica per a l'illa: la derrota al Boyne (1690) comporta l'establiment d'aristocràcia protestant i la condemna a l'empobriment de la majoria d'irlandesos, reduïts als treballs agrícoles com a jornalers. Avui en dia cap irlandès assenyat posa al seu fill el nom de Guillem (William) perquè era el d'Orange qui liderava les tropes angleses.

Instaurats conjuntament Maria II i el seu marit, Guillem d'Orange, el furor per evitar que la branca papista dels Estuard (el jove Jaume, exiliat) de la successió davant l'esterilitat de la Reina i de la seva successora (Anna) duu a l'aprovació de la Settlement Act (Acta d'establiment) el 1701, per la qual els catòlics són exclosos de la successió a la corona anglesa, o aquells possibles hereus que contreguin matrimoni amb un fidel catòlic. Aquesta llei encara és vigent.

La Settlement Act

Finalitzàrem l'anterior entrega fent referència a la Settlement Act de 1701, la prohibició de l'accés al tro als prínceps que professessin el catolicisme o contraguessin matrimoni amb catòlics. Com dèiem d'aquesta manera quedava apartada la línia masculina de successió personificada pel príncep Jaume (fill del destronat Jaume II) i els seus descendents en favor d'uns cosins emparentats amb els prínceps alemanys de Hannover, els Brünswick-Lüneburg.

Òbviament Jaume Estuart (o Stewart) no acceptà aquest fet i tractà diversos cops d'ocupar el tro, encara que fos el d'Escòcia -obligada per la Act of Union de 1707 a tenir un parlament compartit amb Anglaterra-. Els seus partidaris foren coneguts com a jacobites. Però les revoltes i guerres jacobites no tenen caràcter religiós i no entren en el tema que tractem ara.

Cap a un reconeixment de drets

La Santa Seu reconeixeria l'Anglaterra dels Hannover a mitjans del segle XVIII, i sols a partir de 1778 es permetria als catòlics posseir terres i heretar-les. Mentrestant els fidels a Roma havien viscut com a ciutadans de segona, sense possibilitat de votar, ni de tenir escoles pròpies, sospitosos de jacobitisme. No pensem, però, que fos una decisió consensuada: l'aprovació d'aquesta primera llei d'emancipació (bastant limitada, per cert) generà respostes violentes des de sectors protestants radicals.

Una segona llei el 1791 permetria l'existència legal de capelles i escoles (tot i que moltes eren prèviament clandestines), així com l'exercici de certs drets civils i l'accés a determinades professions de caràcter públic.

El Parlament, però, és vedat.

Les mesures anteriors, fruit de l'esperit il·lustrat del s.XVIII, no tenen continuïtat. La unió constitucional d'Irlanda, territori de població catòlica dominat per una élit protestant, el 1801, feia pensar en una emancipació final que s'anirà demorant una trentena d'anys. Serà, però, Irlanda el puntal d'aquesta.

Daniel O'Connell, líder de l'associació catòlica irlandesa, aconseguí en una elecció parcial el 1828 posar en evidència el caduc sistema electoral britànic en ser elegit diputat a la Cambra dels Comuns. La impossibilitat legal d'ocupar l'escó per professar el catolicisme dugué a una segona elecció que tornà a guanyar. El govern britànic, presidit pel duc de Wellington hagué de cedir i fer aprovar llavors l'Acta d'Emancipació de 1829 per permetre que O'Connell, i amb ell altres catòlics que fossin elegits, segués al Parlament.

La reconstrucció d'una presència

La resta del segle XIX és testimoni de l'endegament d'una església catòlica anglesa: l'inmigració irlandesa és un estímul per al restabliment de seus episcopals a Anglaterra, diferents de les existents anglicanes.

Paral·lelament sorgeix un grup d'intel·lectuals anglesos que es convertiran al catolicisme. El més important dels quals és John Henry Newman, que arribaria a cardenal, sense oblidar a Gilbert Keith Chesterton i autors posteriors com J.R.R. Tolkien i Graham Greene.

Actualment el Catolicisme anglès continua rebent força dels inmigrants (aquest cop són els catòlics polonesos que s'estableixen al Regne Unit) i, per altra banda, persones o parròquies d'orígens anglicans que es posen sota l'obediència romana degut a una sèrie de circumstàncies (tant de caràcter individual com de deriva de la confessió original). Si bé es calcula el seu nombre en uns quatre milions de persones la pràctica és percentualment més alta que la de l'Església d'Anglaterra.

Gairebé tres-cents anys de silenci forçat han atorgat més vitalitat que a altres llocs.

Addenda de 16/XII/2009

L'autor es veu obligat a precisar la seva desvinculació de la publicació d'aquest conjunt d'escrits en una plana web on es van publicar, així com dels continguts de l'esmentat portal o web.

Sense paraules

(Dibuix de Ferreres per a El Periódico, 18/11/2008)

Trianon

Publicat el 22/9/2007

Quan parlem de Versalles (Versailles) ens ve al cap el majestuós palau fet construir prop de Paris per Lluís XIV, símbol de l'absolutisme reial. Però desconeix la majoria que en realitat es tracta d'un complex de palaus on destaca, és clar, el que li dona nom. Una mica més enllà dels jardins es troben els palaus del Trianon, llocs de repós dels propis monarques quan estaven tips de l'etiqueta palatina.

Niuada de gentilhomes

Estic content: finalment he pogut acabar el llibre que havia començat uns quants cops: Niuada de gentilhomes, de Turgeniev (o Turgueniev).

Els escriptors russos del s. XIX ens mostren quin tipus de societat vivia sota el tsarisme: una burgesia inactiva, propensa al rendisme o a viure del servei a la Corona. Amb prou feines hi ha emprenedors... Són propietaris agraris ociosos, molt afrancesats culturalment, però incapaços d'adonar-se de la inhumana situació en què tenien als qui treballaven la terra, condemnats a la servitut.

Turgeniev al final de la novel·la presenta la que hauria de ser l'actitut, al seu parer, dels terratinents: millorar les condicions dels seus serfs.

M'agrada el paràgraf final... No us l'explicaré, prefereixo que si voleu el llegiu.

Fomentar la natalitat

(Publicat el 25/7/2007)

Suposo que no deuria ser l'únic que deuria somriure foteta en saber l'anunci del senyor que presideix el govern espanyol sobre el foment de la natalitat amb l'entrega de 2.500 € per naixement de criatura a les parelles amb residència legal (noti's el terme) al país.

Excepte els fanàtics d'aquest senyor tothom feu servir els mateixos dos termes per qualificar l'anunci: demagògia i populisme.

Com a curiositat s'explica que en una reunió de l'executiva del Partit socialista va ser l'ara eurodiputat Josep Borrell (José pels amics) qui va fer la proposta d'un taló de 6.000 € per naixement, a imatge de la socialdemocràcia escandinava. La majoria dels presents ho desestimaren qualificant-la amb els termes mencionats al paràgraf anterior. I vet aquí que un mes després s'ho treu del barret el president del govern, això sí, rebaixant-ho a 2.500, que la casa no està per alegries.

Realment s'ha de ser molt curt per pensar que amb un esquer tan magre la gent picarà i es posarà a engendrar espanyolets alegrement. Els fills han de ser fruit de l'amor entre un home i una dona (almenys en aquests temps) i no tenir-ne perquè "ara toca". Malament anirà una societat si l'incentiu per tenir descendència ha de ser econòmic.

Si el que es persegueix és un foment de la natalitat autòctona cal un conjunt de mesures de caràcter estructural, no cojuntural, pensades per a un termini de vint-i-cinc anys (una generació). Algunes podrien ser:

- estendre el pagament de l'import esmentat als primers anys de la criatura, fins l'edat d'escolarització obligatòria.

- l'extensió al conjunt de mares de la paga/desgravació de 100 € mensuals que actualment sols cobren les mares que estan donades d'alta com a treballadores. Recordo que quan s'implantà, el 2002, els socialistes que llavors eren a l'oposició, anunciaren que en arribar al poder ho estendrien a totes les mares. Encara ho hem de veure, Sr. Caldera.

- Ah! Ja que hem parlat de la paga de 100 € millor seria actualitzar-la segons l'IPC, veritat? 100 € de 2002 ja són 116'70 € de 2007. Podeu calcular-ho a l'INE.

- L'allargament de la baixa de maternitat fins al primer any de vida del nadó, com es fa a alguns països nòrdics (recordem-ho, mirall de la socialdemocràcia del sud d'Europa).

- Estímul de la flexibilitat d'horaris, la possibilitat d'incorporació de les mares a la feina a temps parcial.

- El xec escolar per als nens de més d'un any, possibilitant l'accés en condicions d'igualtat a l'escola o jardí d'infància que es desitja (i òbviament facilitant el seu finançament, independentment de la seva condició).

- I el més important: un canvi social de mentalitat. Que no es critiqui a qui té més d'un parell de fills, que en el món del treball no es discrimini a qui té cura dels seus propis fills, que es protegeixi la família tal com ha estat sempre (matrimoni o unió entre una dona i un home), mitjans de comunicació i institucions socialment responsables...

Demano la lluna, ja ho sé.

Un de Can Fanga...I què? comentà:
Ja és el segon post en què dius demanar impossibles.... En la meva opinió, el què demanes és un dret.

La millor qüestió és: si hi ha tanta gent que està d'acord en que el govern hauria de fomentar (rectifico: ajudar a aquells que contribueixen tan importantment a la societat) la natalitat amb aquests tipus de mesures (el cas més clar és el del xec escolar...)... per què no ho fan els polítics (de tots els colors, que tots han tingut la seva oportunitat)?
(26/7/07)

L'home tranquil respongué:
Últimament, veient com van les coses, no estic molt optimista. Rebem per totes bandes.
Els polítics, d'un i altre color, no han fet res perquè tampoc hi ha hagut demanda social. I la demanda social qui l'estimula? Pensadors, mitjans de comunicació, els mateixos polítics... a cap d'ells els ha interessat defensar la natalitat, quedava "carca", massa de dretes, d'èpoques pre-constitucionals. En canvi a França han tingut una candidata socialista a les presidencials que, malgrat no estar casada, tenia 4 fills amb el seu company; i un altre centrista pare de vuit fills, així com el sobiranista.
Sols ara comença una mica a variar l'actitud. I per què? Molt probablement perquè l'horitzó no es veu molt clar: el gruix de població arribarà en uns anys al llindar de la jubilació i el sistema públic de pensions i els serveis d'assistència social es començaran a veure col·lapsats.
Encara hi ha il·lusos que pensen en la immigració com a pedra filosofal, però l'economia no pot estar depenent sempre de 2 motors bàsics (turisme i construcció) perquè arriba l'esgotament, i després la depressió. I amb la depressió, no oblidem, s'agreugen els conflictes socials.

P.S. No tinc res contra els de Can Fanga, a nivell individual. en tot cas Can Fanga és per a mi la capital i la corona inmediata. Un de Sabadell o de Terrassa ja no és tant "fanga", verstehen Sie?
27/7/2007

Ratafia 2007

Publicada el 2/7/2007

Com cada any des de fa set em toca el·laborar, a les envoltes de Sant Joan la beguda casolana més nostrada del Nord-est (i altres comarques, tot sia dit): la ratafia.

Una més

Publicat el 25/6/2007

Des de fa dues setmanes sóc, un altre cop, pare.

Fragància de juny

Publicat el 7/6/2007

Aquests dies són els de florida del til·ler. Si passegem sota les seves branques notem un perfum intens i embriagador, almenys pel que fa a mi.

La cuina

Publicat el 1/6/2007

Trobo a l'edició de La Vanguardia una entrevista a Jaume Fàbrega a qui, en la meva ignorància supina sobre el tema, considero un dels 2 personatges més entesos en el lligam entre gastronomia i etnografia, entre cuina i gent, país. L'altre és Salvador Garcia-Arbós amb els seus articles setmanals a El Punt titulats "Una rega a l'hort", a veure quan en publica un recull.

Havia llegit alguns articles de Fàbrega que de tant en tant es publiquen a les planes d'opinió del Diari de Girona. Un s'imagina un gastrònom com algú gros i corpulent, ja que és aficionat a menjar... Doncs aquest senyor no ho és pas: fa sis anys vaig fer una visita un matí de diumenge de novembre plujós a la Fira de la ratafia de Santa Coloma i vaig comprar el llibre que per l'ocasió s'havia publicat, escrit pel Sr. Fàbrega. Com he dit hom espera algú apersonat i aquest senyor, però, és més aviat baixet i d'aquells que passaria desparcebut si te'l creues pel carrer. Doncs bé, gràcies a gent com ell i la seva tasca de recollida i divulgació anem conservant les nostres arrels.

De Pla s'ha dit que va escriure "som el que mengem" i potser és així. Ara qui té temps per dedicar-se una bona estona a cuinar un bon plat? Els dies feiners anem fent amb sopes de sobre, pasta i carn fregida, però i els festius? Doncs molts s'en van de restaurant i cada cop més la preparació dels àpats d'un dia assenyalat com és el Nadal anirà simplificant-se fins l'extrem d'extreure unes safates o pots del congelador i escalfar-ho al microones.

L'entrevista (s'ha publicat en castellà) no té res per menystenir. Adjunto un fragment que m'ha agradat:

"P.- Per què es diu que la cuina popular està en hores baixes?

R.- S'ha de fer d'això una lectura política. A Barcelona s'ha generat un tipus de mentalitat de socialisme i "pijería" en el que fer país és ser pagès. No ens hem tret del cap aquesta idea, que és una rèmora del franquisme. Això no passa en altres països, on hi ha un diàleg entre la cuina d'autor i la tradicional. Aquí sols es salva Santi Santamaria i algú més. Predomina un esnobisme que no és més que un provincialisme terrible i molt barceloní. "

(És irònic que precisament reculli aquestes declaracions La Vanguardia, el diari emblemàtic de la burgesia barcelonina)

P.- No creu que el canvi de ritme de vida té un paper fonamental en la pèrdua de receptes tradicionals?

R.- Però és que això també passa en països com França o Itàlia, no és exclusiu de Catalunya. En canvi sí ho és el menyspreu per la cuina tradicional."

No m'estendré més, que és tard. Però el que sí és cert és que un poble que menysprea, o que renega, de les seves arrels no té futur.

Els resultats

Publicat el 28/5/2007

Escric mentre es va desgranant l'escrutini dels comicis locals. Els partits majoritaris, els del sistema, es feliciten. Frases com "som els més votats", "Som la força amb més presència al territori" i altres per l'estil expressen un fals cofoisme. Tot i no ser molt amic de la gent del partit del noi sense roba (C's) m'ha agradat la intervenció del seu portaveu al debat -per dir-ho d'alguna manera- que menava a TV3 la Mònica Terribas. Entre altres perles ha deixat caure una per les que tinc debilitat (ja ho sabrà qui hagi llegit algun dels gargots anteriors sobre política): la confecció de llistes obertes... Però això no interessa als del sistema, hi ha molts inútils per col·locar i millor que sigui en llistes, sense més esforç que el d'estar a bones, de la manera que sigui, amb qui talli el bacallà al comitè local o regional, que és qui decideix de veritat.

I l'altra ha estat referida a l'aparició de les forces protestatàries, de qualsevol signe (CUP's, C's, PxC...), com a expressió del cansament de la ciutadania amb els polítics habituals i els seus debats estèrils, això quan no s'abstenen. La portaveu dels PePis (la senyoreta Pepis, és clar) diu que "prenem nota". Noia, ja fa temps que preneu notes i encara no ho apliqueu.

Resultat: gairebé la meitat de la gent ni s'acosta a votar, i després tots a queixar-se si les CUP treuen 20 regidors (i 18.500 sufragis) en diferents corporacions, o la Plataforma de l'Anglada té possibilitats de pintar alguna cosa a unes quantes poblacions (de 5 a 17 regidors, i 12.000 vots a tot el territori poca broma) o els C's "roben" prop de 69.000 als del sistema (sols 13 regidors, i cap en poblacions significatives, això sí).

A la resta d'Espanya ja no vull pensar com deuen estar... Treient-se els ulls a la mínima.

P.S. Una nota d'humor sobre un dels que vaig qualificar de "Segona divisió": Democracia Nacional, que es presentava a Salt (Gironès) amb una llista per cobrir els 21 llocs en joc. Sols han tret 15 vots.

El bluff

Publicat el 17/5/2007

Llegeixo aquesta notícia referent a una formació de les que vaig qualificar de "segona divisió" en un escrit de fa uns dies (vegeu "Llistes, llistes, llistes..."). Ja hi ha esquerdes al suposat referent moral per la regeneració del país. Aquests, com que els va anar bé a la primera (les autonòmiques de novembre), creien que desembarcarien sense gaire problemes als municipis i en tot cas si no ho aconseguien seria culpa del mur de silenci del sistema. Mira per on...

Suposo que haurà quedat clara la meva posició respecte aquests... El partit del noi en boles és un grup jacobí, tipus MCG francès (o com es digui el grup de Jean Pierre Chévenement) però aquí no entra això.

Cacics

Publicat el 14/5/2007

"El cacique reparte estancos

y elige diputados,

y es el padre de los chiquillos

de todos los estancados"

Aquests versos satírics de Leopoldo Alas, "Clarín", evidenciaven la corrupció d'un sistema, el de la Restauració borbònica del s. XIX, on les llibertats eren sols sobre el paper, ja que a l'hora de la veritat el Govern de torn suspenia aquestes per decret.

Sempre s'ha parlat del caciquisme per blasmar-lo i considerar-lo avui en dia superat. Mentida! Encara perdura en els nostres pobles i ciutats (sí, sí, en el medi urbà, que suposadament era més lliure). I és en aquests dies de campanya electoral on es posen en marxa els mecanismes rancis i actualitzats alhora per "persuadir" el votant.

El cacic no coneix de colors polítics... Ara em dirà algú que sempre són de la mateixa orientació política... No senyor! Són de qualsevol opció. Podria recordar el cas d'uns comicis celebrats a Andalusia on un alcalde socialista es passejava per la sala de votacions. O el del dirigent d'alt nivell català que a més de controlar la seva formació al seu territori amb gent de confiança té teixida també una xarxa econòmica d'interessos prou tupida com per no treure'n l'aigua gaire clara. O el d'un poblet al peu d'una serra, d'una altra opció, que reparteix els favors i ho recorda als beneficiats quan arriba el moment. O el que la té jurada a l'alcalde convergent i finança tutti quanti que el pugui destorbar. O el que silencia l'oposició interna i externa, provocant el "tots contra N."

Estem en una societat democràtica? Permeteu que ho dubti... Torno a insistir en un sistema de llista oberta: cada ciutadà podria assenyalar qui creu idoni per estar al capdavant del municipi, sense fílies ni fòbies, valorant la persona.

Lletissonada 2007

(Publicat el 11/5/2007)

Diumenge passat s'ens va acudir fer vida sana i vam participar en una de les marxes populars que es donen a la Garrotxa durant els mesos de primavera o tardor: la Lletissonada, organitzada pel GECA de Sant Esteve d'en Bas. Per qui no ho sàpiga (i fins diumenge jo era un d'aquests) el lletissó o lletsó és una planta que creix espontàniament als marges i terrenys abandonats, de flor groga i tija lletosa.

Allò semblava la Rambla: poc més de 1.000 persones (diuen que 1.056) van marxar durant 20 km. (sobre el mapa, a la realitat són uns quants més) des de Sant Feliu de Pallerols a Sant Esteve d'en Bas, travessant la vall de Cogolls, el serrat de Les Medes (no només són unes illes, val?), davallant fins Sant Iscle de Colltort i tornant a pujar per la serra Marbolenya, crec, fins la tornada a Bas. 4 punts de control, on els marxaires o caminaries podien reposar forces amb un càntir d'aigua, unes galetetes o taronges fresques, o un esmorzar de pa amb tomata i embotit regat amb un porró de vi, que això anima! Fins i tot tens temps per saludar coneguts que no s'esperaven trobar-te allà (quina fama dec tenir!)

Al nostre grupet de 3 persones la caminada va durar 7 horetes, on s'inclouen parades "tècniques" perquè algú no estava molt acostumat. Haurem de repetir algun tram del camí un altre dia. És molt interessant trobar llocs que, tot i ser ben a prop teu, desconeixes. Això fa que te'ls estimis més i els sentis ben teus.

El silenci

Publicat el 9/5/2007

Hi ha moments en que el Silenci és més eloqüent que un llarg discurs. Això és el que m'ha passat amb algunes persones a qui creia amics: tots els esforços i converses que aconseguia treure'ls topaven amb un mur de silenci, una absència de resposta, ni positiva ni negativa.

Quan t'adones d'aquesta indiferència cap a tu és quan prens consciència de que allò que tu creies una amistat, un afecte personal, no eren més que interessos o circumstàncies que ara ja no són enmig de tots dos.

Creia que tenia un amic, algú a qui coneixia des dels anys en què coincidírem a l'escola, jugant al mateix esport, practicant aficions comunes, tractant-nos amb el mateix grup d'amics. Quan l'escola es va acabar, quan vam deixar de fer esport junts, quan a la colla tothom va començar a tirar pel seu compte, ell no féu cap gest de conservar l'amistat, ni una trucada, ni quedar per un dia prendre una cervesa o un refresc... I adonar-se'n d'això fou molt dur. Aquesta va ser la "primera vegada". Després potser et sap una mica de greu, però tires pel dret.

Dedicat sens recança de res, ni d'abans ni de després, al meu ex-amic T.

Vallbona

Publicat el 2/5/2007

Aquests últims dies l'home tranquil s'ha pres unes petites vacances i ha desaparegut del mapa: lluny de casa, sense telèfons (just per dir "Hola, hem arribat... Això és molt bonic... Ja ens veurem a la tornada... Adéu!") ni més coneguts que els teus. Amunt i avall de la serra del Tallat hem gaudit de tranquil·litat, sense més presses que les de complir unes visites prèviament planejades i embalidint-nos amb allò que ens fes més gràcia. I a dormir en una petita i bona vall, que aquesta època de l'any ha pres un to verd i humit enfront el sec i terròs al qual ens té acostumats la resta de l'any.

Hem gaudit també de l'hospitalitat d'una comunitat cistercenca, amb la que hem compartit per altra banda algunes de les seves pregàries (les Laudes sempre, un cop se m'acudí matinar a quarts de sis per les Matines, la primera pregària del dia, i la pau de les Completes, que acaben amb aquella llum solitària al cantó d'una imatge de la Verge mentre la comunitat entona una Salve Regina).

Llistes, llistes, llistes...

Publicat el 26/4/2007

Estem en campanya! Bé, no encara. Però ja s'ha tancat el termini de presentació de candidatures i han estat publicades al Butlletí Oficial de la Província que correspon. Aquí al Nord-est som uns dos-cents municipis i la gran majoria de candidatures han estat copades per les formacions del sistema, per ordre de major a menor el centre-dreta nacionalista (o poti-poti de liberals, socialdemòcrates escadussers i demòcrata-cristians), els sociates (amagats als pobles sota la marca blanca "Progrès Municipal"), els esquerranosos nacionalistes (marca blanca "Acord Municipal") i a distància els pepperoni (Déu n'hi do si tenen gent per presentar llistes a llocs on amb prou feines deuen treure vots, aquí hi ha gat amagat segur) i la sopa de lletres i colors (roig, lila i unes taquetes de verd, que sempre ven).

Però no vull parlar-ne d'aquests. Ni dels independents, que em mereixen tot el respecte del món. Vull fixar-me en les llistes dels que no pertanyen (o diuen que no pertanyen) al gran circ. O millor dit, a Primera Divisió, però tampoc a regional, com són els independents.

Fixem-nos en el partit del noi en boles Ciudadanos/ciutadans (C's), que presenta 3 llistes: a Girona, a Figueres i a Blanes (segur que aquí els vota la gent de La Plantera i Els Pavos i treuen regidor). Després de l'èxit del passat novembre proven sort en els municipis, i aquest és un àmbit diferent, amb més participació. Veurem com els va.

Família i Vida, un partit amb molta gent vinculada a la Prelatura presenta una sola llista a la capital, Girona. No rascaran bola, ho lamento. Perquè els de la Prelatura d'aquí ja tenen a qui votar.

La Plataforma de l'Anglada intenta fer un salt quantitatiu respecte els comicis anteriors i presenta llista a Olot. Seriosament, això del "Moros fora!" un cop va funcionar, dos no ho crec. A la Garrotxa no treuran, potser en algunes altres poblacions de Catalunya sí, però més per demèrits de la resta de formacions que per mèrits propis.

M'he deixat la CUP, imperdonable! L'esquerra independentista i assambleària presenta una vintena de candidatures, si no vaig errat. Alguna cosa en trauran, però no a les grans poblacions.

Curiosa i inquietant la llista de DN (Democracia Nazional) a Salt. La diferència amb la Plataforma és que aquesta té l'orígen a Vic, a la terra, i té certa pàtina de catalanitat. La DN no. Aliada amb la postpinyarista AES va presentar-se el novembre i a tot Catalunya va treure dos milers de vots (menys d'una quarta part aquí al Nord-Est) fent bandera d'un anticatalanisme i espanyolisme més que rancis, caducats.

Me n'oblido d'algun... Sí la curiosa Esquerraunitària que sols va per Salt, justament competint amb sociates, sopa de lletres i colors, i els postcomunistes que normalment van a la sopa però que en aquell poble no s'entenen.

Veurem com va tot... El xou tot just comença ara...

Post Scriptum: efectivament vaig oblidar-me un altre "segona divisió": els RC que es presenten com Partit Republicà Català, escissió independentista d'ERC. Girona i un parell de poblacions més (una de les quals és un poblet on sortosament hi ha llistes obertes) veuran desfilar la seva propaganda.

Post Scriptum II: per la lectura d'un altre bloc ("hereus dels Àngels confidencial") m'assabento que en 4 municipis es presenta Alternativa Verda, una veterana formació que ha patit els mals de l'ecologisme polític a aquest país: les divisions i la fagocitació per opcions esquerranoides. (3-V-2007)

La unificació

Publicat el 24/4/2007

Repassant les efemèrides de la Guerra Civil que uns i altres volen revisar segons la seva òptica trobo que el 19 d'abril de 1937 per decisió del Caudillo es fusionaren en una única entitat política els partits que donaven suport al bàndol sublevat. S'incloïen membres del Partit Agrari (formació de petits propietaris rurals), la CEDA (conservadors), alguns de la Lliga i del PNB (recordem que els quadres d'aquesta formació a Àlava i Guipúscoa van donar suport al moviment), carlins i falangistes. Precisament aquests 2 últims grups eren els pilars bàsics en la societat civil: els falangistes posseïen la retòrica feixista que motivà l'adhesió de part de la joventut dretana, mentre els carlins afegien un fort caràcter catòlic, tradicionalista i interclassista al moviment, a més de la sang dels voluntaris requetès (xifrats en uns 30.000).

Franco mitjançant el seu cunyat, el maquiavèlic Serrano Súñer, escapçà tota opinió contrària al seu projecte de partit únic bé amb l'exili (Fal Conde i D. Xavier de Borbó) o amb la presó (Hedilla, cap del falangisme). Buidà de contingut la nova formació tot adoptant-ne les formes d'uns i altres perquè s'hi poguessin apuntar els arribistes. Convé recordar-ho: el 19 d'abril de 1937 mor la Falange i neix el franquisme.

Fa 90 anys

S'acabava la Gran guerra: Turquia i Bulgària ja havien signat l'armistici i el mateix feia l'Imperi austro-hongarès, que s'estava esqueixant malgrat els esforços que havia fet el nou emperador Carles des del seu adveniment al tro el 1916.

Matthäuspassion

Publicat el 13/4/2007

Vaig escriure fa uns dies unes ratlles sobre una audició de la Passió segons Sant Mateu (Matthäus-Passion) de J.S. Bach i comprovo ara, amb decepció, que no han quedat grabades. Feia referència a un concert al que vam poder assistir fa uns dies on el cor i l'orquestra de la universitat d'Utrecht (Països Baixos) interpretaren aquest monument de la música.

Un dels fragments que m'agraden és una ària de baix, la última. "Mache dich, mein Herze, rein" que traduït més o menys significa "Purifica't, cor meu". Ho situo en el context: s'ha produït el davallament del cos de Jesús i se li dona sepultura al capvespre, abans de l'inici del Sabbat (Ho he escrit bé?). Hauré de justificar la tria: he cantat deu anys com a baix, per tant tinc més simpatia pels fragments dedicats a aquesta veu que per als de tenor, i a més és una música que indica el repòs que arriba al cos lacerat i mort.

Una altra peça és de caràcter coral, just després de que s'ens hagin narrat les negacions de Pere i la contralt hagi entonat un bell cant de penediment. Suaument el cor entona "Bin ich gleich von dir gewichen/ stell'ich mich doch wieder ein/Hat uns dein Sohn verglichen, /durch sein Angst und Todespein./ Ich verleugne nicht die Schuld, /aber deine Gnad' und Huld/ ist viel gröber als die Sünde/ die ich stets in mir befinde" que vol dir: Jo també m'he allunyat de tu/però torno a comparèixer./El teu fill s'ens ha igualat/ amb la seva por i passió./ No nego la culpa,/ però la teva gràcia i bondat/ són més grans que les faltes/ que sempre trobaré en mi.

Amb calma, un bon seient i a ser possible una traducció disponible del text gaudiu de la música.

Bernarda Alba

Publicat el 11/4/2007

Vaig acabar ahir la lectura de La casa de Bernarda Alba. Magistral pintura del matriarcat, un matriarcat asfixiant (fins i tot castrant) que talla les ales a qualsevol il·lusió per part de les filles: prohibició de matrimoni per la germana 4rta (Martirio) i repressió dels desitjos amorosos de la petita, Adela, que la duran a la tragèdia.

Una mostra de la forma de ser del personatge central (Bernarda) es recull en aquesta frase, a finals de l'Acte I:

"¡Hasta que no salga de esta casa con los pies adelante, mandaré en lo mío y en lo vuestro!"

Però apareixen més temes apart de l'autoritat matriarcal, representada pel bastó que aquesta porta durant tota l'obra: el classisme, expressat en impedir casaments de les filles o el tracte amb les criades, el masclisme subjacent (tot i que no surt cap personatge mascul·lí) i la preocupació per les aparences ("(...) nos pudrimos por el qué dirán")

Una volta per l'Empordanet

Publicat el 8/4/2007

Ahir, aprofitant que era festiu i que teníem visites a casa vam decidir dur-los de passeig per l'Empordanet. Travessàrem un paisatge on esclataven els colors de la primavera. A banda i banda trobàvem poblets on sembla que no ha passat el temps, vigilats pel Montgrí distant.

El nostre destí era Peratallada, municipi de Forallac. Sols arribar a un dels aparcaments ja ens ve una senyoreta indicant-nos que havíem d'abonar 2 € per estacionar-hi el vehicle. I això? Tot l'aparcament municipal està regulat d'aquesta manera.

Bé, jo encara recordo que fa 3 anys vam anar-hi pel mes de maig i ningú ens va demanar res... Renunciàrem a deixar el cotxe per allà, però amb una mica més de volta vam trobar lloc sense pagar.

Del poble no puc dir res que no sàpiga ningú: val la pena visitar-lo. Ara, he de fer notar un parell de coses que s'han d'extrapolar a tota aquella zona: la primera és que s'ha anat transformant en un parc temàtic pensat per a estiuejants i visitants de caps de setmana, amb la seva oferta de restaurants i allotjaments (i no barats, precisament); la segona hi té a veure, tanta especialització en una activitat econòmica a la llarga no és aconsellable, et redueixes a una clientela concreta (benestants), que pot patir en conjunt un daltabaix econòmic, d'altra banda desmotives els altres sectors productius (menys, és clar, la construcció).

No ho sé, però tinc la sensació que encara és més cert en l'Empordanet la dita castellana de Pan para hoy y hambre para mañana.

Dijous Sant

Publicat el 5/4/2007

Som a Setmana Santa i no està de més recordar-ho: és temps de processons (que tant van per fora com per dins), brunyols, tortells i mones per als llaminers.. Però per als creients d'oració (bé, en sí és TOT l'any).

Avui, el Dijous Sant, es conmemora l'últim sopar, la institució de l'Eucaristia. És també el dia del Perdó, i en aquest tema voldria entrar. Hauré de deixar ben clar que no sóc ni pretenc ser un entès en la matèria (en castellà es diu que "Doctores tiene la Iglesia..."), sinó ben humilment deixar el meu granet de sorra.

Primer hauré de deixar ben clar que no es pot reduir la pràctica cristiana a unes dates (Nadal, Quaresma, Pasqua...) o unes hores concretes (les misses). No, de cap manera. Sempre ha de ser Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua, Pentecosta o el que sigui en els nostres cors. No podem estar pendents del calendari per fer més meditació ja que és Quaresma o Advent, per exemple, ni joia perquè sigui Nadal o Pasqua. Ha de ser SEMPRE.

Algú pot entendre-ho com una barreja de sentiments contradictoris però no: és l'ideal d'equilibri en el comportament. Joia per ser fills del Déu vivent, reflexió per les nostres paraules i els nostres actes, sempre amor (perquè Déu ho és) amb els nostres semblants. I aquest Amor s'expressa en el Perdó, en la Reconciliació. Recordem que si algú com Ell mitjançant el seu Fill ho ha fet amb nosaltres, què menys podem fer, mesquins com som.

Des d'aquí perdono a tots els que m'han ofès, voluntària o involuntàriament, de paraula, fet o pensament, davant meu o a les meves esquenes. I espero que aquells als qui he ofès de la mateixa manera em perdonin.

Bacallà a la llauna

Publicat el 23/3/2007

Aprofitant que estem a Quaresma (per qui no ho sàpiga és aquell període que ve després de Carnestoltes -encara que per alguns això ho sigui tot l'any- i abans de Setmana Santa, on el protagonisme el té la reflexió i l'oració acompanyades de pràctiques com l'abstinència de carn alguns dies) donaré una recepta d'aquesta época: Bacallà a la llauna.

Per 4 persones:

• 8 talls de bacallà dessalat, o al punt just
• 4 dents d'all
• 2-3 branquetes de julivert
• una cullerada de pebre vermell
• un got de vi blanc
• oli d'oliva
• farina
  

Preparació:

1. Enfarinem els talls de bacallà i els fregim a la paella, amb l'oli calent, per a que deixin anar la gelatina de la pell. Ho reservem a part, en una plata de forn.
2. En el mateix oli daurem els alls, tallats en tires fines, amb el julivert. Afegim el pebre vermell i ho barregem, vigilant que no es cremi aquest. A continuació el got de vi blanc. Remenem tot i ho deixem coure un minutet.
3. Aboquem el contingut de la paella sobre el bacallà, a la plata de forn, i ho posem al forn (180-200ºC) uns 5 minuts. Treure i servir.

A veure qui s'anima, que és ben fàcil!

Verba volant

...Scripta manent". Traduït lliurement "Les paraules se les enduu el vent, els escrits perduren". I així és com penso mantenir les opinions que expresso, amb la salvetat d'haver de fer una correcció ortogràfica, d'estil o un aclariment. Qui ho vulgui entendre que ho entengui.

(publicat el 20/3/2008)

Consejos vendo...

(Publicat el 28/1/2007)

...que para mí no tengo" diu un refrany castellà. I és ben cert: estem envoltats de persones que es creuen els més savis del món i, com que els consells són gratuïts (faltaria més!) i en aquestes latituds patim d'incontinència verbal, es permeten "regalar-te" -o més ben dit regalar-se les orelles- unes recomanacions, uns consells, uns remeis, que no s'apliquen als seus propis casos.

Posant un símil literari: a la novel·la Peñas arriba, de l'escriptor càntabre José María de Pereda, apareix un personatge que va dient als veïns què s'ha de fer i arreglar, però del que el metge comenta que la pròpia casa se li cau a trossos. Doncs és ben bé això, i que consti que també m'he d'incloure en el grup dels que estenen receptes d'actuació per als demés però no les segueixen a casa.

Això em recorda que un dia d'aquests hauré d'escriure sobre la dèria de parlar per parlar, però crec que abans m'hauré de llegir el Tractatus de Wittgenstein.

Mirgorod

Publicat el 20/3/2007

Ha arribat a les meves mans un volum on es recullen relats primerencs d'un dels literats russos més destacats del s. XIX, Nikolai Gogol: Mirgorod.

Encara estic llegint-lo, però comentaré breument la narració "Per què es van discutir Ivan Ivanòvitx i Ivan Nikifòrovitx". En sí és una d'aquelles històries que passen tots els dies, a qualsevol lloc: una amistat que semblava ferma es trenca pel que per un és una ximpleria però per l'altre és una ofensa de l'alçada d'un campanar.

Bo el to costumista de l'obra, bo el retrat d'una classe social ociosa -els protagonistes, terratinents que viuen de la seva renda però no es dediquen a millorar la seva posició-, la burocràcia rural (com després quedaria retratada la de la capital als relats ambientats a Sant Petersburg) i les mesquineses del caràcter humà.

En certa manera m'ha fet pensar en la dramatització que fa Txekhov d'aquests terratinents a la seva farsa Un prometatge.

El Beethoven desconegut

(Publicat el 12/3/2007)

De la producció d'aquest gegant de la música sols ens quedem amb unes poques obres: dues o tres simfonies (la Pastoral, la Cinquena i la Novena estan incloses) i algunes obres per a piano (sonates Patètica i Clar de lluna o el concert Emperador). En tot cas els treballs coneguts són orquestrals o pianístics.

Si preguntem a algú si coneix alguna altra obra generalment ens respondrà negativament. I encara més si li demanem una obra de caràcter vocal. Sabem que té una sola òpera -Fidelio-? Hem sentit la seva Missa solemnis? Sols ens hem quedat en el cor final de la Novena, i alguns encara en la versió de Miguel Ríos?

Mentre escric aquestes ratlles sonen els compassos d'unes cantates juvenils, composades quan Beethoven vivia encara al seu Bonn natal: La Cantata Auf den Tod Kaisers Joseph II (per la mort de l'mperador Josep II) i Auf die Erhebung Kaisers Leopold II (per la coronació de Leopold II), obres que naturalment eren d'encàrrec però que deixen traslluir el geni. Malhauradament el meu analfabetisme informàtic no em permet afegir cap fragment d'aquestes obres, però les recomano. Com en el seu moment me les va "descobrir" per la ràdio el bon Fernando Argenta.

Soviètics

(Publicat el 12/3/2007)

A rel del visionat d'una política ambientada a la inmediata postguerra (El bon alemany, que recomano) em ve a la memòria el tema de les dictadures que, encara avui en dia, romanen al món. Algunes són clamoroses, ben denostades pels mitjans estrangers (els nacionals no poden per raons òbvies denunciar-ho) i d'altres s'amaguen sota màscares aparentment pseudodemocràtiques. Un dia en parlarem, perquè ara estic fent una disgressió.

El que volia aprofitar era recordar el model soviètic, ara que a la nostra societat s'oblida el que significà per una part gens menyspreable del continent europeu. Sota el guiatge del Secretari General del Partit Comunista de torn (segons el país s'emprava una altra denominació, com Socialista Unificat o Obrer Unit) i el seu politburó, cohort d'alts dirigents que assentia sense la mínima discussió, la massa de ciutadans havia d'executar els plans econòmics i socials per, teòricament, aconseguir que la seva nació fos el paradís socialista a la terra.
No havia lloc per al mínim pensament crític, ni dins del propi sistema, com tristament demostren els casos d'Imre Nagy el 1956 i d'Alexander Dub^cek el 1968: era la llei del Secretari General, sense contemplacions, amb una censura fèrria que controlava les notícies de l'exterior o del propi interior i, per tant, el pensament dels governats. Els dissidents són silenciats, amb l'exili els pocs que tenen sort, o amb el confinament o l'eliminació física la resta.

La figura del Secretari general no necessàriament comportava l'exercici nominal del poder: hi han primers ministres i presidents de la República que teòricament ocupen la primera magistratura de l'Estat, però el poder efectiu el té el Partit. Un partit que es confon amb la maquinària burocràtica (l'ascens social sols és per l'afiliació). I la figura del Secretari general és pertot. És el gran Pare... i sempre, sempre, té raó, com deien els feixistes de Mussolini.

So seid nun geduldig, liebe Brüder...

(Publicat el 2/3/2008)

...bis auf die Zukunft des Herrn. Siehe, ein Ackermann wartet auf köstliche Frucht der Erde und ist geduldig darüber, bis sie empfahe den Morgenregen und Abendregen. (Sigueu pacients, doncs, estimats germans, fins la vinguda del Senyor. Mireu, el pagès espera el valuós fruit de la terra i per això és pacient, fins que rep la pluja del matí i la del vespre).

Amb més o menys encert aquesta és la traducció d'un fragment de la carta de Jaume, cap. 5 vs. 7. Johannes Brahms les musicà i inclogué en el seu Deutsches Requiem.

En aquests temps accelerats i de resultats i accions inmediates és bo seure, parar un moment el ritme frenètic i pensar com fer les coses a llarg termini. Mireu, diu l'Apòstol, el pagès: amb paciència espera que la llavor broti i esdevingui planta, espera la pluja que la regarà, espera, en suma, el fruit preciós. Perquè el fruit arriba.

Els txecs tenen un refrany similar, de temàtica agrària: "Els molins de Déu molen lentament, però molt fi". Per tant, a aquestes persones que estimo, que no ho estan passant precisament bé, i a les que dedico aquestes línies, els dic que siguin pacients, que la llavor donarà el seu fruit.

Comentaris:

Sílvia digué:

Hola!
M'ha encantat la reflexió sobre "el qui espera i ès pacient".
Crec que pot fer molt de bé a qualsevol persona que ho llegeixi, ès un bon tema de meditació!

Moltes gràcies... M'ha ajudat molt.

Sílvia.

L'home tranquil respongué:

Les meves gràcies més sinceres per la teva participació, Sílvia. No pretenc canviar el món, però sí donar una mica de color a la grisor que ens envolta

Joseph Roth

Vaig descobrir aquest autor fa uns deu anys i mig, en trobar a la biblioteca un exemplar de la seva obra Radetzkymarsch (La marxa de Radetzky), on descriu la vida de 3 generacions d'una família eslovena, els Trotta, paral·lela als gairebé seixanta anys finals de l'Imperi dels Habsburg. Des de llavors vaig anar-li seguint la pista , per dir-ho d'alguna manera, a través dels llibres que s'han publicat en català o castellà: Hiob (Job), Die Legende des heiligen Trinkers (La llegenda del sant bebedor), Hotel Savoy, Die Kapuzinergruft (La cripta dels caputxins)... Àdhuc en una visita a Salzburg vaig adquirir un llibret amb relats seus, en alemany.

Joseph Roth no encaixaria en l'arquetipus d'escriptor que tenim a Occident: nascut en el si d'una família jueva a la ciutat de Brody, a Galítzia, una província de l'Imperi dels Habsburg on convivien polonesos, ucraïnesos i funcionaris imperials alemanys, així com les diferents religions que professaven aquests grups (judaisme, catolicisme llatí, greco-catòlics i ortodoxos), es decantà per escriure en alemany. L'ambient de joventut es reflexa, precisament, a la primera part del Job.

Després del traumàtic període de la Gran Guerra i la postguerra (experiències que ens deixa entreveure a La marxa de Radetzky, La cripta dels caputxins i Hotel Savoy, respectivament) el nostre autor treballà com a corresponsal a l'estranger de diaris austríacs i alemanys durant els anys vint i trenta. Se n'ha publicat Les ciutats blanques, recull d'articles d'aquest període, durant el 2006.

Perseguit pels nazis es refugia a París on mor, per efectes de l'alcohol, poc temps d'iniciar-se la II Guerra Mundial. Potser, com un pressentiment de la seva fi, veu abans la llum La llegenda del sant bevedor.

Hem de considerar-lo un austríac? Un jueu polonès que escriu en alemany? Un ucraïnès renegat? No, Joseph Roth no és un escriptor al qui s'ha d'identificar amb una terra concreta, sinó amb un espai (l'Imperi habsbúrguic) destruït per egoismes petitburgesos que acabaran escaixant-lo i al cap dels anys caient en l'espiral feixista.

No hi ha pressupost...

(Publicat el 1/3/2007)

Llegeixo amb sorpresa aquest notícia que publica el Punt: "El Govern deixa sense ajut al lloguer un miler d'aspirants per falta de pressupost" . Com hi ha món! Es gasten una porrada de calés en un bus de l'Estatut, en l'organització del referèndum per aprovar-lo, en la distribució d'exemplars gratuïts d'aquest text... En campanyes publicitàries, en viatges a l'estranger de vicepresidents i altres herbes, en creació de càrrecs de confiança i nous departaments on col·locar-los, protocols... He de continuar?

I en canvi poc menys de 1.000 sol·licitants que compleixen les condicions per rebre uns ajuts (que sospito són bastant miserables) han de veure com els tràmits i esforços que van fer per donar testimoni de la seva situació no han servit per res. Tant fàcil que és una transferència de pressupost d'alguna de les partides que he mencionat!

I encara hi ha qui diu que tenim un Govern de progrés...

Saturn

(Publicat el 27/2/2007)

Avui n'explicaré una de mitologia. Parlaré del déu Saturn, l'equivalent romà del grec Cronos.

La Xarxa: grandeses i misèries

(publicat el 21/2/2007)

No hi ha dubte de la importància que ha assolit Internet en el món occidental: la seva inmediatesa supera la de ràdios i televisions a l'hora de propagar les notícies, i pel que fa a la premsa escrita l'ha obligada a mantenir planes a la xarxa on poder actualitzar els continguts. Com a potent eina de comunicació ens permet connectar amb llocs allunyats, accedir a un munt d'informació, al contacte amb gent amb inquietuds semblants a les nostres, i fins i tot a poder fer transaccions.

Ratafia de mandarina

(Publicat el 20/2/2007)

Els que em coneixen saben que sóc un cuinetes i que en coses de menjar sóc bastant tradicional, per tant res d'experiments tipus Ferran Adrià i les seves gelees o caviars d'olives i altres herbes (és un dir) on s'empra més del compte la química. Per això m'he atrevit a fer un experiment amb un passatemps... Ratafia, però no una ratafia d'herbes qualsevol, sinó una de mandarina.

Universiquè?

(Publicat el 13/2/2007)

Llegeixo l'article publicat avui per Àlex Seglers a Forumlibertas , "Fabricando mileuristas", on exposa meridianament la situació en la que es troba l'ensenyament superior en aquest país: un simple expenedor de títols després del tràmit de tres, quatre o qui-sap-lo anys de matrícula.

Què elegim?

(Publicat el 8/2/2007)

Amb aquest títol em referiré als propers comicis municipals. Falten poc menys de quatre mesos i la majoria dels ciutadans ho comencem a percebre: de cop i volta aquell sot que teníem al carrer i del qual ens veníem queixant fa any i mig ha estat arreglat per les brigades municipals... I què dir del nou parc públic que es va inaugurar el mes passat?

Progressistes de cafè amb llet

(Publicat el 2/2/2007)

Tots coneixem algú que ho és, o fins i tot ho podem ser sense adonar-nos. Són aquells que, per exemple, critiquen el finançament de l'escola concertada però hi duen els seus fills.

Un petit tribut a Fauré

(Publicat el 31/1/2007)

Mentre escric aquestes línies sona per l'altaveu el Requiem de Gabriel Fauré. L'obra respira intimisme i serenitat, sense el caire operístic del de Verdi, ni l'espectacularitat del de Mozart. Crec que Fauré va composar-lo per la mort d'algú estimat, els seus pares. No és tràgic, sinó confiat en la vida més enllà, en el just descans de l'ànima.

Memòria per tots!

(Publicat el 15/2/2007)

Fa unes setmanes tinguérem ocasió de visitar un petit poble de l'Empordà, a redós de l'Albera. Tot passejant pels seus carrers arribàrem a la plaça de l'església. A una banda, en una zona enjardinada, s'aixecava un petit monòlit coronat per una creu amb la inscripció "(...) als seus morts, 1936-39". 

Cui dono lepidum...?

(Publicat el 14/2/2007)

Per circumstàncies personals he tornat a trobar els carmina (poemes) de Catul que tenia oblidats des d'aquell ja llunyà primer any de carrera.

Rates de sagristia

(L'escrit original és de 28/1/2007 i es troba en fraccionat al bloc L'home tranquil, de blog.com)

Tot repassant un llista de temes que volia comentar m'he aturat en aquest epígraf. El títol sembla despectiu, però amb ell pretenia referir-me a qüestions que van més enllà del que donen a entendre les paraules.

Benvinguts

M'acabo de traslladar, obrint el bloc i tot.

Durant els propers dies intentaré traspassar els articles i escrits del meu anterior bloc cap aquí. Raons per al canvi? Bàsicament tècniques: amb set imatges ja tenia mig ple l'espai del que disposava. Per tant em passo al servidor més emprat amb armes i bagatges (bé és cert que ja havia obert un compte fa gairebé 2 anys).