diumenge, 2 de novembre de 2008

Rates de sagristia

(L'escrit original és de 28/1/2007 i es troba en fraccionat al bloc L'home tranquil, de blog.com)
Tot repassant un llista de temes que volia comentar m'he aturat en aquest epígraf. El títol sembla despectiu, però amb ell pretenia referir-me a qüestions que van més enllà del que donen a entendre les paraules.

Sóc catòlic. Ho confesso. He estat durant temps més o menys allunyat del que s'entén com a Església, però sempre, dins meu, he tingut aquest vincle, aquest lligam, una flameta d'esperança i mai, mai he pogut renegar de Déu. Fins i tot quan ho intentava alguna cosa m'ho impedia. Per què renunciar? Amb la perspectiva d'ara veig els motius com ximpleries, i molts d'ells per una mala interpretació del que és la Fe.
Perquè, desenganyem-nos, la Fe que transmeten certes persones és una fe amb minúscula, una mera superstició amb estampetes, medalletes i exvots, oracions inacabables recitades com lloros, un clericalisme entès com la veneració i respecte per qualsevol religiós -per qualsevol ximpleria que digui-... Algú ho atribuirà a certs sectors del catolicisme, però el cert és que TOTS els sectors (sí, sí, àdhuc els que es fan dir progressistes) pequen d'això. 
 
Doncs bé, els seguidors de totes aquestes pràctiques poden qualificar-se com a rates de sagristia, mers interessats en dur a terme aquestes pràctiques, aquestes actituds, però sense veure el seu sentit, el fons, buides. Podem resar els rosaris que faci falta, però si no hi ha un Parenostre, un de sol, dit de cor, ben pensades les paraules ( i no cal que siguin literalment les mateixes) no valdrà la pena. El cas de persones de missa i lectura bíblica diària a les que no els tremola el pols per executar algú no cal que es mencioni; al igual que aquell conegut (tots en devem tenir algun) que amb una estampa, o un vot, redueix l'experiència religiosa a un mer intercanvi comercial, o a una pràctica supersticiosa... Realment penós! Quina imatge es pot oferir del catolicisme (que vol dir "universal") amb actituds així? Potser alguns fidels s'haurien de replantejar la pertinença.
 
(Continuació, de 13/2/2007)Tenia pendent la continuació d'un primer escrit i mentre sonen les notes del concert núm. 4 per piano i orquestra de Beethoven aprofitaré per gargotejar alguna idea més sobre el tema de l'espiritualitat mal entesa.
Tendeixen els que menyspreen els catòlics a identificar Església amb jerarquia, així com també molts fidels, siguin tebis (aquells que diuen "sóc cristià però...") com els que donen títol a aquest escrit.El mot església ve del grec ecclesia (o ekklesia), que significa reunió del poble. Per tant ens referim al conjunt de fidels (entenent per fidels tots els batejats) dels quals el clergat, jerarquitzat, n'és part -amb funció rectora-. Les rates de sagristia no es preocupen si el clergat és bo o dolent, si compleix o no l'Evangeli i les pròpies "normes de la casa", sols cerquen el clergue afí, sigui de l'Opus Dei, o de la Teologia de l'Alliberament, per a les seves lluites de poder. 
 
Com diu l'acudit, Crist, allà clavat a la creu, diria: "Sols doneu les gràcies..." "Gràcies? Per què?" "Gràcies perquè estic aquí clavat i no puc baixar a donar-vos un parell de pinyes!"

Suposo que ben bé ens convindria almenys l'estirada d'orelles, perquè hem oblidat que Ell va fundar l'Església, però que aquesta està formada per éssers humans.