Caps d'any diversos

Déu n'hi do l'enrenou que porta un simple canvi de data! Posem alguns exemples de com passar-ho, alguns d'ells per experiència pròpia:

1) El sopar d'amics: un amic/ga et truca, o el truques, quedeu per celebrar-ho a casa d'algú, amb uns quants més. Tothom porta alguna cosa -la beguda indica qui té mandra o poca destresa per cuinar-, i a l'hora assenyalada tothom es presenta al lloc indicat. Tenim catalogades 3 variants:

variant a) Sopar de parelles/parelletes. Tots força formals i asseguts de costat. A vegades salta alguna guspira. Tothom parla de viatges, feina, etc.

variant b) Sopar de solters. Mires a quina persona de l'altre sexe li pots tirar la canya. Talment un documental de Rodríguez de la Fuente (El águila otea el horizonte buscando su presa, quizá un inocente cervatillo que se ha separado de la manada...), vas prenent posicions i intentes guanyar punts, si no et xafa el pla un altre més ocurrent, més ben plantat i amb una cartera més grossa.

variant c) Mixte solters-parelles: les parelles intenten presentar-te amics de l'altre sexe a veure si surt la connexió. Això gairebé mai funciona i  si passa és per poc temps. És freqüent que un o tots dos acabin parlant del seu ex o coses així i al final de la nit la teva companyia sigui l'ampolla de whisky o el que queda d'ella. 

2) Les festes: celebracions de caràcter comunitari on hi ha més oportunitats de conèixer gent, una altra cosa és mantenir una conversa perquè generalment la música és molt alta, ballar o fer-ho veure, agafar un gat amb la beguda i altres bestieses.Tornarem a presentar variants.

variant a) Les festes dels bars i pubs, on pagues una entrada amb dret a consumició, hi ha porters (és a dir que segons com vagis o l'edat que tinguis no hi entres) i a dins tens més possibilitats de conèixer com es senten les sardines en llauna.

variant b) Les festes privades, organitzades per colles d'amics, -alguns ja semblen professionals- en llogar un local/casa de colònies/nau industrial on allotjar-la, un equip potent de música per desanimar qualsevol intent de conversa intel·ligent (ben mirat qui té ganes d'això aquella nit)... La sort és que no molestaràs els veïns en sortir a fora.

variant c) La fira del mascle, aquesta la més divertida: un col·lega us convenç per anar a una festa privada que estarà molt bé i tota la pesca. L'afamat de torn pregunta: "Hi haurà ties?". "Sí és clar", responen. Arribeu i us trobeu que com vosaltres hi ha uns quants més. La proporció entre sexes és 8 a 1 més o menys, i les noies o tenen parella o no volen saber res. La única companyia femenina serà la de l'ampolla. 

3) Treballar. Encara que no ho sembli hi ha qui ho fa: policies que et fan bufar en un control d'alcoholèmia, el personal sanitari que atén no sols els malalts de l'hospital, sinó els imprevistos d'aquella nit; els cambrers que et serviran la beguda aquella nit, la noia del guardarroba, el porter amb cara de mala lluna... Un any aquesta va ser la meva opció, davant un panorama no molt afalagador millor fer uns quartos que passar una nit dolenta. La recompensa van ser uns bons ingressos... i una calipàndria de propina.

4) La Missa de Cap d'Any. Això depén de si hi ha algun bon capellà amb nassos per fer-ho. Si una setmana abans ha hagut la Missa del Gall perquè no ara? No debades el dia 1 de gener és festa religiosa: es celebra el Nom de Jesús, la seva presentació al Temple (el bateig jueu per entendre'ns). Avui en dia no és cap acte popular i molts cops sota l'empara d'algun moviment de fidels que el promou (ex. Adoració Nocturna). Això sí, després no falta una mica de ressopó, xerrada distessa, gresqueta si hi ha jovent i els desitjos d'un Bon Any. I si no sempre queda anar l'endemà, als horaris de culte  habituals. 

5) Quedar-se a casa. Total per a què sortir? Hi ha qui fa un sopar una mica més digne del que és habitual, qui ho fa amb normalitat, qui segueix la programació de la TV, qui es posa una pel·lícula... Els meus avis no van fer mai res d'especial. Com a molt anaven a ca'ls veïns, a fer-se companyia. Però l'endemà havia xocolata amb xurros per esmorzar.

Com he dit al principi es tracta d'un simple canvi de data. I això cal celebrar? És que el dia 1 de gener es guarirà la teva malaltia? Guanyaràs més diners? T'estimarà més algú? 

Però, en fi. BON ANY NOU!

Die Fledermaus (J. Strauss) dirigida per Plácido Domingo al Covent Garden.

Al seu temps

De tant en tant em trobo amb el sr. S., el que té l'hort del cantó. Ell em dona pastanagues, que a mi no m'han sortit mai, i jo a canvi li dono cols o algun porro.

El sr. S. podria ser el meu avi: és d'aquella gent que ha treballat tota la vida, des que era jove. Tingué vista i s'arriscà quan tots li deien que no, i reeixí. Fins fa pocs anys encara treballava, i conrear un tall de terra el manté encara molt actiu, això sí: dijous toca anar a ball amb la senyora.

Ja fa dues setmanes em parlà:
- Ara mira, el jovent tots s'en van a estudi, fins i tot més temps del que toca. No ens hem passat? Després no volen treballar de segons què... No s'adonen que no tothom val?
I això del sexe i començar tant aviat... Nosaltres a pagès ja sabíem que si a la vedella jove la munta abans d'hora el toro després ja no serveix per res.
La conclusió que en treia, i estic bastant d'acord, era que ara anem massa ràpid. Volem tot immediat i després venen coses de les que penedir-se. El sr. S. ho visqué directament i sap de què va. 

Un altre que deia una cosa similar, potser aplicada al món religiós, era un capellà que coneixem. Ho aplicava a la pregària: Ens pensem que resar és com interactuar amb un programa de l'ordinador, hi fem click i no esperem a que es carregui per tornar a fer click un i altre cop. Tanta és la nostra insistència que acabem bloquejant tot el sistema abans que ens doni resposta (ull, Déu no necessita nova connexió ADSL, val?).

Fixem-nos també en aquests dies passats, en què el mal temps ha comportat el tancament de força aeroports europeus i que molts viatgers haguessin d'esperar-se a terra durant dies fins que les condicions fossin favorables. Un escrit (recomanat) de Jordi Vilamitjana al respecte ens recordava així la nostra fragilitat humana i la rabieta d'impotència, de nens aviciats, per no aconseguir allò que volem (en aquell cas prendre l'avió).

Per aquí, i suposo que a altres llocs, en alguna ocasió s'afegeix al temps l'expressió de pagès. Deu minuts de pagès, això vol dir més del que marca estrictament el rellotge, estri urbà, expressió del rigor i del ritme accelerat.
En l'àmbit alimentari es parla de slow food, i traslladat a la vida slow life, o slow cities. Un desig que té una mica de contradictori perquè... Qui serà el primer a baixar del bòlid i anar a peu/bicileta o tartana?

Per a aquesta nit

La gent reposa

colgada al llit.

El llop no gosa

moure brogit.

D'un vell estable

mal ajustat

la llum eixia.

Fuig el diable.

La Nit és Dia:

Jesús és nat.

 De Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

La noia que cremava els seus ulls davant l'ordinador

Una història que pot ser ben real.

Vet aquí que en una població de comarques el nom de la qual no vull recordar vivia una família de les... diguem-ne normals (per distingir de reconstruides, biparentals, homoparentals, reconstituides...), és a dir un progenitor de cada sexe (no posem pare i mare) i algun(s) fill(s/es).
(El que obliga a escriure aquesta maleïda correcció política...) 

Tornem-hi. Com deia, vivia una família amb una filla que ho tenia tot per triomfar: tenia planta, era estudiosa, i fins i tot queia força bé. El món podia haver estat als seus peus.

La qüestió és que al cantó d'aquestes virtuts tenia un punt dèbil: una por terrible.

Quan s'acostava el final dels estudis, el director de l'escola va suggerir a la família que, a la vista de l'excelent expedient acadèmic, aquella noia no tindria dificultats en accedir a la carrera universitària que desitgés.

- La universitat? Això implica anar a Barcelona?

- Barcelona, o Bellaterra, Girona, Tarragona... Hi ha un ample ventall. Si volen fins i tot Pamplona.- respongué l'home.

- Tan lluny? I a més és car!- exclamaren els progenitors

- Amb aquest expedient bé podrien demanar una beca i la concedirien sense problemes...

- I la gent que hi va? Segur que corre molta droga...

El director es va quedar a quadres. Quin concepte tenia aquella gent de la universitat? Ho va voler arreglar:

- Bé, no és així. Pot haver-hi algú, però com a qualsevol altre lloc. És una magnífica oportunitat per formar-se, obrir la ment, conèixer altres llocs, enfrontar-se a la vida...

L'home s'aturà veient les cares dels seus interlocutors (pare, mare i filla). Havia horror pintat en cada rostre. S'ho repensà: "Bé, almenys jo ho intento, pel seu bé"; i finalitzà l'entrevista com va poder.

L'any següent la noieta, acabats els estudis secundaris, marxà a treballar al negoci familiar. No es tornà a parlar de carreres ni d'estudis en aquella casa.

 

Uns estius després durant uns pocs dies de vacances  va conèixer un noi, un bonjan una mica despistat, però agradable. Amor a primera vista? El cert és que va tornar encisada i iniciaren una relació a distància ja que el xicot era d'una ciutadeta a hora llarga de distància, on treballava i estudiava. 

Quan el noi, a punt d'acabar estudis, plantejà anar molt més seriosament amb la relació, i això implicava -per ell- que la noia acabés anant a la ciutat, la perspectiva de deixar-ho tot (família, feina...) esborronà l'amor que pogués tenir aquella xicota. I l'afer es marcí ràpidament.

De vegades he anat a aquell poble i he entrat al negoci de la família. Els meus avis els coneixien i hi tenien tracte i encara passo a donar-los records.

La noia ja no és tan jove, passa de la trentena i a aquesta edat es nota que perd la frescor. Si abans feia goig ara se la veu més gran del que és.
Manté la mirada poruga, respon lacònicament, sense que hi puguis entaular conversa... Els cops que hi he anat aquests últims anys amb prou feines apartava la vista de la pantalla d'un ordinador, dins l'ensopiment d'un negoci familiar que va a menys.

 

La setmana passada em vaig creuar amb ella pel carrer, mentre passejava amb una de les meves filles per Girona. De lluny no m'ho semblava pas (necessito ulleres per veure a distància), però a mida que m'acostava i l'anava reconeixent augmentava la meva sorpresa en veure-la desmillorada. M'hi vaig apropar, vaig saludar-la, li vaig recordar qui era i vam intercanviar quatre mots de compliment. Quan ens vam acomiadar la nena em preguntà:

- Papa, qui era aquella senyora?

- Si és més jove que jo...

- No, és gran.- em digué amb aquesta naturalitat que tenen les criatures.

Vaig sentir llàstima per algú que feia anys que coneixia, com ha llençat la seva vida per la borda tant indolentment, consumint-se per no vèncer les seves pors. No vull dir "pobra noia", perquè tenia prou senderi com per haver-s'hi enfrontat.

Imatge extreta del bloc "La casa encendida"

Allà deu continuar, asseguda, en un local desert, veient passar els dies i cremant els seus ulls, un cop vivaços, davant la pantalla de l'ordinador.

Mentre no escric...

Tinc un parell de coses al tinter, que no em decideixo a acabar. Ja us les explicaré un altre dia si aconsegueixo teixir un text presentable.

Avui us poso un vídeo d'una actuació musical. No és la música clàssica que solo escoltar, ni de cantautors com Brel o Reinhard Mey.

Us presento Michael Card, un cantautor nord-americà de temàtica cristiana (de l'esglèsia baptista). Ja he penjat en algun moment un dels seus temes Immanuel i la versió coral infantil i juvenil.

Espero que us agradi.

Posant-me al dia

Posem-nos al dia:

1) Eleccions catalanes:

Crec que ja estava cantat que perdria qui tocava, encara que no entenc com se'ls perdona la vida a IC-V-EUiA (sopa de lletres pretesament multicolor però de etern to roig). Em quedo amb la imatge del Polònia, no té preu.

Lectura pendent: Jean de Florette

Aquest març se'm va acudir la genial idea de dur-me en prèstec de la biblioteca al cantó de Guerra i pau un llibre en francès: Jean de Florette, escrit per Marcel Pagnol, cineasta francès.

Simultanejar lectures no se'm dóna molt bé, i entre les soirées petersburgueses i els rostolls de Provença vaig triar... aquests darrers.

Amb prou feines he fet dos cursos de francès, i això abans de casar-me. Però vaig tenir la gosadia de començar aquell llibre i endinsar-m'hi.

Ben mirat no sols es tracta d'una llengua romànica que a més ens ha influit culturalment, sinó que ens situa en un ambient antropològicament molt igual al nostre: un poble perdut enmig de turons secs, conreus iguals als nostres, uns habitants avars i mesquins que desconfien del de la ciutat, la cacera, la manca d'aigua... Factors que em facilitaven la lectura.

Però el termini de prèstec es va esgotar, i de llarg, i amb poc més de mig llibre llegit vaig creure convenient tornar-lo i esperar un estiu ociós per reprendre-ho. De moment queda als prestatges.

Apunt 1: Hi ha una segona part: Manon des sources (Manon de les fonts). I versions cinematogràfiques, franceses naturellement, d'ambdós llibres protagonitzats per Gérard Depardieu, Yves Montand, Daniel Auteil i Emmanuelle Béart.

Apunt 2: M'assabento ara de la mort del compositor Henryk Gorécki, un dels contemporanis més populars. Descansi en pau. Afegeixo aquest fragment en record seu.

Hi fòrem

Crec que el títol ho resumeix tot.
Fer una narració del dia seria llarg i no tindria gaire de novedós perquè molts altres a aquesta hora ho han fet amb escreix. 

La Visita del Papa

Vagi per endavant que L'Home Tranquil assistirà, junt amb la família a la consagració del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona aquest diumenge 7 de novembre.

Amb les salvetats que cal posar en aquesta comparació, no és cada dia que el gerent d'una multinacional es presenta a una sucursal encara que sigui per inaugurar una nova seu; doncs amb la visita d'aquest diumenge passa de forma similar: no tots els dies el Papa s'aixeca i diu: "Nen! Truca Air Italia i prepara les maletes! Anem a fer una fideuà a Barcelona!".

Què significa una visita papal?

Es tracta de viatges pastorals. Tot i que el Papa (bisbe de Roma) té consideració de Cap d'Estat no va com a tal, per aquests afers ja hi ha el Secretari d'Estat, una mena de primer ministre i els diferents nuncis (ambaixadors). Comparativament és una visita com les que a nivell diocesà realitzen els bisbes a les seves parròquies, aquestes visites ara són formalitats però quan les comunicacions eren les que eren i es trigaven dos o tres dies a arribar a un lloc servien perquè el bisbe repassés l'acció del capellà que hi tenia destinat i si era el cas apliqués alguna amonestació.

En aquesta ocasió s'intenta matar 2 ocells d'un tret: el dissabte s'estarà a Santiago de Compostela, el centre de pelegrinacions més important de la Cristiandat, i diumenge es consagrarà* la Sagrada Família (Temple Expiatori) a Barcelona. No cal oblidar tampoc que l'agost de l'any vinent, 2011, la ciutat de Madrid acollirà la Trobada Mundial de la Joventut, amb l'afluència de joves i no tan joves que haurà. Per tant es tractarà també d'escalfar motors per l'any vinent.

* Consultada la plana de l'organització papabarcelona2010.cat es parla de DEDICACIÓ enlloc de CONSAGRACIÓ per mi és més solemne el terme que empro ja que implica la declaració de lloc sagrat per l'autoritat eclesiàstica pertinent.

La Sagrada Família un Temple Expiatori?

Aquesta explicació se la dec al Dr. B., de l'UAO que aquest vespre ens ha fet una xerradeta sobre Antoni Gaudí. Un temple expiatori s'aixeca amb almoines ofertes per les diferents persones que s'hi acosten demanant d'aquesta forma el perdó, expiació, de les seves faltes.

Normalment es trigaria més, però el professor afegeix que la perversió del tema és considerar almoines els ingressos derivats de les visites turístiques. Dubtava de si algun dia es podrà realment fer missa a la gran nau central o quedarà com a parc temàtic.

Per cert, exemples de temples expiatoris posarem un altre de Barcelona, el Tibidabo, i un de París, el Sacré Coeur.

Cal tot aquest desplegament (trànsit tallat, transport interromput, estacionament prohibit...)?

En qualsevol visita de dignataris internacionals es prenen mesures de seguretat similars.

No sé què es va fer a la Costa del Sol durant l'estada privada de la sra. Obama i les seves filles, però no crec que fos menys del que es farà. I allò eren les seves vacances, però el Papa Ratzinger vé per feina, a "inaugurar". I aquest home de vuitanta anys mou multituds.

El Dalai Lama és una altra autoritat moral i religiosa a nivell mundial però aquí no arrossega tant, amb tota l'estimació vers la seva persona.

Es parla de 36.000 places a l'exterior del Temple, però la sensació entre els que volen assistir és que haurà més gent i tant el comitè organitzador de l'Arquebisbat de Barcelona com les autoritats municipals estan desbordats.

Hi ha organització?

Això és el que ens preguntem molts... Diguem que des de l'Arquebisbat es va bastir un comitè organitzador, amb el seu pressupost pertinent, que hauria de coordinar amb l'autoritat municipal les accions, a part d'iniciar el reclutament de voluntaris.

Com he dit la sensació entre molts catòlics de carrer és que estan desbordats: no s'esperaven l'afluència que haurà. Si la previsió del grup amb el que vaig era de 250 persones s'ha presentat un llistat de 280. Imaginem amb grups més nombrosos.

De pressupostos ja ni parlem, partien amb 400.000 € i fa dues setmanes sentia que gairebé doblarien.

Un altre tema és la prelació de grups assistents: primer les parròquies (de Barcelona o també d'altres diócesis?), segon les escoles religioses (qui presideix el comité és membre de la FECC), després associacions, congregacions, esplais, confraries i moviments (Focolars, Regnum Christi, Opus Dei...). Alguns moviments i congregacions tenen prou infraestructura com per incloure's -camuflar-se- dins els col·legis, altres són poquets i si ho fan renuncien a l'expressió de la pròpia identitat o carisma, un bon dilema.

Un exemple del desconcert: dijous 14 d'octubre els responsables dels grups que han sol·licitat invitacions per a l'acte (no diguem per ser a dins del Temple) reben un correu electrònic en el que se'ls demana un llistat dels assistents per al diumenge 17. Ja veus les trucades, SMS' i correus electrònics urgents dels coordinadors de cada grup a la seva gent.

I els voluntaris? Sap greu recòrrer-hi, però a hores d'ara la web germinansgerminabit dòna més informació del tema si hi busquem una mica; de moment hi ha publicada una carta d'algú que s'ha ofert com a voluntari i no li han contestat. I van desgranant...

I com es paga?

Tornem-hi. Es prenen les mides de seguretat similars a la visita d'un cap d'estat, com el del sr. Obama. I en tot cas no s'allotja a un hotel, sinó a cal bisbe. En tot cas deixo l'enllaç a l'article de Miró i Ardévol al respecte, és en castellà.

Haurà oposició...

És clar. Amb el mateix missatge que quan va anar a València el 2006 "Jo no t'espero" (en valencià "jo no t'espere"), cosa que mostra l'originalitat d'aquests col·lectius. Des del poder ja hi ha qui ho atia, però es suposa que hi ha un dret a manifestar la pròpia opinió i que quan Teodoro Obiang, sanguinari dictador de l'excolònia de Guinea Equatorial o Mohammed VI de Marroc, o Gaddafi, Robert Mugabe o Hu Jintao es dignin (si es dignen) a visitar la ciutat realitzaran el mateix. Hi haurà concentració el 4 al vespre a la pça Sant Jaume i algú tenia pensat una contramanifestació (o "kontra" en l'argot subversiu) però es fan crides al desgreuge amb pregària.

I ara una opinió personal per acabar: de què tenen por? Per què aquesta mania de ridiculitzar i criticar un home culte dedicat a una Fe? No li han perdonat que fes llaurar dret a l'esquerra, però s'oblida que també va repartir a la dreta.

Catòlic vol dir universal i això ho oblidem, l'Esglèsia Catòlica és temuda o odiada perquè no es sotmet (finalment) a cap poder o realitat nacional, com les esglèsies ortodoxes o protestants.

Perquè la jerarquia pot ser tot el criticable que es vulgui, però manté un ordre i doctrina i tard o d'hora els més extremistes són sotmesos o exclosos.

I no oblidem tampoc és una organtizació formada per humans i amb totes les debilitats dels humans. Si busquéssim la puresa de totes no quedaria cap.

Pacsirta (Alosa)

Durant unes setmanes he ajornat la lectura de Tolstoi per dedicar-me a un llibre més lleuger que vaig trobar casualment en una llibreria: Pacsirta (llegeixi's pátxirta), traduït al castellà com Alondra (alosa).

Morir jove

Aquests anys mentre féiem el Camí ens topàvem alguna vegada amb un recordatori a pelegrins que havien mort mentre seguien la ruta a Compostela. El primer que et trobes és prop d'Erro, sortint de Roncesvalles/Orreaga, i correspon a un pelegrí japonès.

Aquest any, a Galícia, vam deturar-nos a una placa dedicada a un home jove, un noi que era capellà i que amb una trentena d'anys devia morir.

Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.

Aquesta setmana centenars de gironins hem acomiadat un altre jove, professor i músic. Gràcies per la teva vitalitat!

Lliçons d'una setmana

1) El Nobel de la Pau a un dissident.

El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).

Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.

2) Un país esmerça recursos per salvar persones

La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.

3) Per què ens neguem a curar-nos?

No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".

L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.

4)Un vellet fa tremolar l'esquerra

Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.

Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...

5) És increïble que "això" sigui "un home normal".

La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.

Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?

Per cert, al cartell encara està més maco del que és...

Crònica absurda de vaga general

Els piquets bloquegen l'entrada a missa de 8.

Les beates indignades: "No ens deixen fer ni un Rosari com a serveis mínims!". El mossén, per contra, encapçalava la manifestació al centre de la ciutat al cantó de Joan Boada.

El tanatori, col·lapsat

La secció sindical d'enterramorts secunda en ple la vaga i talla el subministrament de gas als crematoris. La patronal proposa packs de 2x1 per l'endemà.

Les prostitutes s'enfronten als sindicalistes.

Al crit "Sólo nos j.. los clientes!" un grup de treballadores sexuals planten cara a un piquet informatiu. Les senyoretes al·leguen que són autònomes i que si no treballen "perden calés".

Declaracions del mâitre i el chef de l'hotel Excelsior: "Som uns esquirols"

"Estem preparant el sopar de les cúpules sindicals d'aquest vespre, per quan vinguin a celebrar l'éxit de la vaga", aclareixen.

Els gossos pigall es planten.

Reclamen un nou conveni i trenquen les negociacions amb la patronal. Molts cecs no han sortit avui al carrer.

Apallissat el seu primer dia de treball

L'home feia 10 anys que estava a l'atur i, per una vegada que aconsegueix feina, l'atonyinen els del comitè d'empresa per no fer vaga.

                                                                                                             

I ara sense bromes una pregunteta:

Quina és la seu els 2 grans sindicats a la ciutat de Girona?

Resposta: a l'antic edifici del sindicat vertical franquista, a l'av. Jaume I, ben a prop de l'edifici del Govern Civil.

Història d'un polític (2a entrega)

Fa gairebé dos mesos passat explicava com un personatge amb "profundes" conviccions ideològiques va entrar en la política del seu poble després de trucar a 3 portes diferents. Al moment de les eleccions la llista que encapçalava fou la més votada i voilà! el trobem ja com a alcalde del poble. Ell, del qual tothom en altre temps se'n reia.

Devia ser un bon gestor, o l'oposició fer-ho fatal, perquè va ser reelegit 4 anys després amb majoria absoluta. En aquests casos el partit, com a premi per l'èxit va proposar-lo per una instància superior, d'elecció indirecta.

A l'esmentada instància es va produir un pacte entre el partit dels "de sempre" que havia quedat en minoria, amb la formació emergent (la del nostre personatge). Això és arribar i moldre! El nostre polític fou nomenat responsable d'un departament tècnic.

L'home arribava amb ganes de treballar (hi ha una doble semàntica d'aquest verb: la de la majoria dels mortals i la de la majoria dels polítics) i ja es va fer redactar una carta de presentació per tots els regidors de la zona.

Però es va presentar el funcionari cap del servei i li comentà:

- Senyor W. estan molt bé els plans que vosté anuncia, però el nostre pressupost és nnnnnnnnn i la funció del polític aquí és signar les propostes que li passem.

Quin disgust va tenir l'home! Ell que venia amb ganes de donar-se a conèixer i li diuen això. Sort que encara cobrava per dietes d'assistència a plens i comissions.

Però vet aquí que l'any següent va haver eleccions generals i un company de partit va ser elegit al Gran Circ, a Madrid (sí home, la casa amb els lleons a fora i els pallassos a dins). Aquell company es va fer famós per lluir un tipet com el del sr. Fraga amb el banyador a la platja de Palomares.

Tornem-hi: el nostre home es va col·locar en posició per substituir el que marxava i efectivament fou "ascendit" a una vicepresidència i al càrrec d'un departament conegut per les seves subvencions -la subvenció et permet arribar a entitats diverses-.
Fou en aquests 3 anys que des d'aquell càrrec preeminent va començar a fer amics. Un fou el claustre de professors d'una escola depenent de l'entitat en nomenar un director sense consultar-los.
Però el més sonat fou l'enfrontament per la gestió d'unes jornades teatrals amb un grup de comediants. Aquests nois tan graciosos van batejar un simpàtic suid amb un nom homòfon al del nostre home.
Tot i aquests contratemps no van desanimar el nostre personatge, que, perseverant, va continuar endavant com si res. Passà la legislatura i tocaren noves eleccions. I revalidà al poble.

Però aquí va venir la grossa de Nadal: tornat a designar per l'organisme d'elecció indirecta el nostre alcalde, tot i representar la força més petita de les 3 representades va acabar essent elegit president d'aquest.

Servint cafès

El segon any d'estudis van proposar a un familiar proper dur un bar situat en un equipament cultural gironí. De seguida em van proposar donar un cop de mà.

La síndria

Per Sant Jordi un partit polític repartia a la seva paradeta tot de planter hortícola a aquells que s'hi acostessin: tomateres, pebroteres... Jo vaig demanar-los una síndriera (citrullus lanatus).

L'endemà vaig portar-la a l'hort i la vaig plantar, al cantó de carbassoneres, meloneres, una cogombrera i altres exemplars de la seva espècie. Durant els mesos de maig i juny les cucurbitàcies (família en la que s'enquadren totes aquestes plantes) van anar creixent, gràcies al rec i al bon temps.

El juliol van començar a sortir els fruits: encara recollim carbassons, els cogombres han sortit tots en 2 mesos per després esgotar-se la planta, els melons van trigar a venir fins agost, alguns fruits es van perdre per una pedregada inoportuna.

I la sindriera? Véiem com s'anava fent gran i gran.

- Aquesta segur que és de les que no tenen grana,- em deia un avi.

- Ja veuràs què vermella i sucosa quan l'obris.

- Ja està bé que només n'hagi sortit una, com més gran millor, deixa-la almenys una setmana més,- comentava una tercera persona.

I l'agost va arribar el moment. Una sola síndria, de forma allargada, verda amb estries. Pacientment esperàrem el moment per collir-la. Fou a principis de mes.

La portàrem a un dinar amb amics, a tots (petits i grans) se'ns feia la boca aigua en veure-la.

Vam tallar-la, cruixí: estava al punt de maduració. Però... Oh! Tenia grana! I el color no era vermell intens... I quan la vam tastar un altre no li trobava el gust, això sí, sucosa ho era.

Vet aquí què passa quan poses expectatives en la fruita dels polítics.

(Espero que els amics que pertanyen o simpatitzen amb la formació esmentada entenguin la ironia del text, els hi dedico)

1812

El meu regal d'aniversari va ser Vojna i mir (Guerra i Pau) de Lev Tolstoi, aquella lectura que vaig comentar fa un temps que la tenia entravessada d'anys enrera. De mica en mica vaig avançant en la lectura de les quinze parts en què està composta.

Abans que a un coix...

Fa unes setmanes, mentre érem de vacances, meine Liebe va haver de trucar algú per  temes laborals. En comentar on ens trobàvem i els itineraris que féiem aquesta persona es va vantar de poder fer-ne més:

- Fixa't, jo surto al matí de ... i en cinc hores em planto a Girona després de passar per (...). Uns 60 km.

- Quin fantasma!- va ser el meu comentari quan m'ho van explicar. La nostra mitjana a peu són uns 5-6 km. en terreny planer.

No en vam fer més cas fins ahir. En una visita a casa d'uns familiars vaig trobar l'últim exemplar de la revista Gavarres.

Fullejant-lo vaig arribar a les últimes planes, on es descriuen itineraris per descobrir el territori. I allà havia un article signat per Josep Matas i Xavier Casorrán amb el títol: De Girona a la platja de Castell -La Transgavarrenca. Una ruta gairebé idèntica a la descrita anteriorment: de Girona a la platja de Castell, entre Palamós i Calella de Palafrugell, passant pels mateixos indrets, 51 km. en total que a peu es poden fer en 11 hores.

Quina casualitat! O no?

El que dic al títol: abans que a un coix, a qui s'atrapa?

La Fi del Camí?

La Vida, la nostra, és un Camí, un recorregut. Sortim d'un punt (la nostra família, el nostre poble...) i poc a poc anem tirant endavant, potser sense ésser-ne conscients.

Queden 106 km

Solidaritats

No aplicarem el nom al seu contingut semàntic. Intentaré fer un repàs a les connotacions polítiques durant aquests anys i agrairé la interacció d'algun lector que s'atreveixi a dir-ne la seva.

Solidaritat Catalana: coalició de formacions polítiques catalanes de masses (carlins/jaumins, Lliga Regionalista i republicans federals bàsicament) que el 1905 s'uniren electoralment per fer front al règim de la Restauració borbònica a Catalunya.

Plegats aconseguiren 41 dels 44 escons catalans que havia en joc el 1907. Poc temps després les discrepàncies entre les formacions motivaren la seva desaparició.

Solidaridad Catalana: aquest nom es recupera el 1980 a les primeres eleccions autonòmiques després de la restauració de la Generalitat. Aquest cop era la marca blanca de la gent de Fraga a Catalunya (dos parents meus anaven a la llista provincial). Fracassà.

Solidarnosc (solidaritat): sindicat polonès no comunista sorgit a les drassanes de Gdansk (Danzig) a finals dels anys 70. El seu màxim representant i dirigent fou Lech Walesa (president a la Polònia postcomunista). A la lluita sindical s'afegí l'oposició al règim comunista i se n'aconseguí la legalització el 1980.

Poc després, però, el general Jaruzelski el dissolgué en prendre el poder i decretar la llei marcial -s'ha volgut veure aquest putsch com l'intent d'evitar una invasió soviètica com la de Txecoslovàquia el 1968-. Tot i això Solidarnosc va continuar existint en la clandestinitat amb tanta força que el 1989 el govern hagué de pactar la transició amb el sindicat, ara ja actor polític, i eleccions relativament lliures.

L'herència de Solidarnosc ha pesat durant anys a la dreta polonesa ja que encara hi ha formacions que reclamen l'herència dels anys de lluita.

Solidaritat Catalana per la Independència: (aquesta és més difícil). El més fàcil és dir l'invent d'en Laporta i fora. L'únic que tinc clar és que volen la independència de Catalunya, i després? Crec que el panorama independentista encara queda més atomitzat entre els "institucionals" que es queden a les formacions consolidades, els Reagrupats (que ja s'han emprenyat amb els solidaris), els solidaris esmentats i les CUP's, de caràcter local i en alguns casos antisistema. 

Història d'un polític (1a entrega)

Vet aquí que una vegada, en un poblet de les comarques del nord-est hi havia hagut durant anys un ajuntament regit per una llista independent.

Després de tant temps l'alcalde va voler-se retirar. Immediatament els grans partits van posar en marxa la maquinària electoral, representada pels comitès locals.

Un dia es trobaven a la seu del comitè local d'una coalició de centre-dreta de gent del país va presentar-se un tipus.

- Hola, sóc W. - es presentà.- He sabut que voleu presentar llista a les eleccions municipals i venia per anar-hi.

-Moltes gràcies pel teu oferiment. Mira, el cap de llista serà S. i tu pots anar de núm. 2.

- No, no. Jo vinc per anar de cap de llista.

- Ho sentim. Ja ho tenim decidit així.

- Doncs adéu!- i el nostre amic W. marxà.

Aquella tarda es trobaren al bar membres del comitè local de la coalició esmentada amb els del comitè progressista. Al voltant d'una ronda de cerveses es desenvolupà la conversa.

- Com porteu el tema de la llista?

- Bé, gairebé ultimada. Sabeu qui ha vingut per la seu?

- A veure, qui?

- W. el que treballa a C. Se'ns oferia com a cap de llista!

- No fotis!

- Li hem dit que molt bé, però qui va de núm. 1 és B., el sindicalista del poble, si de cas després d'ell.

- I no ha volgut...

- No, i ha marxat. Que en sabeu alguna cosa?

- Sí, al migdia havia vingut a trobar-nos amb idèntiques peticions i resultats. I cop de porta.

El que els nostres interlocutors no sabien és que mentre es prenien les cerveses el seu conegut W. va a visitar la seu comarcal d'un tercer partit, un d'històric, per fer l'oferiment per tercera vegada i aquest cop amb éxit.

Això és fidelitat a uns ideals...

Com acaba la història (pel moment)? Que a l'hora de les eleccions la llista més votada fou la de l'amic W. i pogué ocupar l'alcaldia una legislatura.

Continuarà...

(La font del relat ha estat un ex-membre d'un dels comitès locals que es van quedar amb un pam de nas)

Quo usque tandem...?

Luci Catilina conspirava contra la República romana, que sacsejada per les guerres civils i les desigualtats socials, anava decantant-se poc a poc cap a règims cabdillistes com els de Màrius, Sila o Cèsar.

Silenci

Fa exactament 4 setmanes que no publicava res en aquesta bitàcora.

Ma egy nagy nap

Kedves barátok,

Pujant al Pedraforca

Diumenge vaig recordar un episodi de fa més de vint anys. Els estius l'escola organitzava colònies, campaments, rutes, casals... durant el mes de juliol. Aquell any vam anar al Berguedà. Una de les excursions que va tocar fer fou l'ascensió al Pedraforca. La seva silueta és inconfusible i encara fa uns tres anys, durant una escapada de dos dies que vam fer, el distingia a la llunyania, mentre anàvem per la carretera de Gombrén.

Tornem-hi: vam aixecar-nos al matí i un autobus ens va dur del campament al refugi de Saldes, des d'on vam començar l'ascensió.

El Pedraforca té, enmig dels dos pics que li donen el nom, una tartera  -el lloc que a l'hivern ocupen les llengües de glaç que lentament llisquen cap a la vall- i que quan no hi ha neu ni glaç està plena de pedres.

Imagineu-vos una colla de nois de 14 anys pujant un migdia de juliol a ple sol per una pendent bastant pronunciada (jo li poso més de 45º): déiem de tot i renegàvem com uns carreters.

- La mare que va parir en C. per aquesta excursió!!!

- Ara no li direm Pedraforca, li direm Pedrap...

- Me cag... en la ....

 (Això és el més suau que recordo)

I per més conya en M. i l'À. -a qui els agradaven les ciències- recollint pedres amb fòsils i posant-les a la motxilla.

I en aquell moment, que no veus quan dimonis acabarà la pujada dius "Prou, ja està! Baixo i em quedo a esperar els altres, qui m'embolica a pujar aquesta p. muntanya!?".

Bé el cim el vam coronar i en algun lloc de casa tinc una foto que ho demostra.

De la baixada ja no en parlo perquè a part de ràpida teníem una pendent molt maca al davant (sí, en M. encara tenia esma d'endur-se algun fòssil i baixava com si anés en tobogan). Hem sobreviscut i ho expliquem.

Per això no puc evitar en veure el Pedraforca de pensar en aquell dia de juliol: a mitja pujada et plantes i renegues, però acabes fent el cim.

Solstici d'estiu

Per ser el primer dia d'estiu Déu n'hi do la fresqueta del matí, però si he de ser sincer ho prefereixo a la calor sufocant de molts dies de juliol.

Avui tenia un petit regal: el vespre per a mi solet. Diguem que l'hem començat amb una visita al cinema, a veure una pel·lícula VOS. Des d'abans de festejar que no anava sol al cinema! El filmet ha estat entretingut.

Surto i passo a recollir l'anís per preparar la ratafia (atenció: aquest any tinc novetats en la recepta). Em trobo l'amic K., amb qui jugava a bàsquet i conversem una mica.

A casa no m'espera ningú i mentre el sopar és al foc vaig preparant la ratafia 10 (perquè aquest és el 10è any que en faig). Falten algunes herbes, però les anirem afegint aquests dies, l'important és la base.

I per postres gelat...

Petits canvis

Com veieu estic modificant el disseny, fins i tot he posat el traductor ja que detecto visites de servidors d'altres indrets i cal fer-se entendre una mica.

De l'hort al tros

Al meu bloc anterior vaig explicar que fa poc més de 2 anys em van arrendar una parcel·la d'horta. 

La creu JMJ per Girona

La visita de la Creu
Doncs sí, durant poc menys d'una setmaneta hem tingut (fins aquest matí) la creu de les Jornades Mundials de les Joventuts, que va viatjant per les diócesis espanyoles abans de la Jornada de l'any vinent (agost 2011) a Madrid.

Tinc notícia que als matins l'han fet visitar escoles concertades de la ciutat de Girona (2 d'ordres religiosos i 2 vinculades a l'O.D.) i per les tardes centres assistencials (hospitals, residències...). 

Dissabte al vespre i diumenge de Corpus

Dissabte tocava vetlla de pregària a l'esglèsia de Sant Feliu la Major, de Girona. Per què aquí? Bé, la tradició assenyala aquest temple com a sepultura de Feliu, el primer màrtir de la diócesi. Tampoc podem oblidar el fet de ser gairebé una co-catedral dins la mateixa ciutat (la rivalitat entre Santa Maria i Sant Feliu va acabar amb l'establiment de la primera com a catedral).

El fet és que l'Home Tranquil s'hi va acostar, acompanyat de les seves nenes. L'esglèsia estava plena, però no de gom a gom. Havien joves, i nens, però també adults i gent gran. Amb un conegut de l'O.D. coincidim: de mica en mica això es va animant però encara es troba a faltar gent.
Qui hi trobem per allà? Òbviament gent de l'OD (és el que més tenim aquí), Schoenstatt (s'està bastint una petita estructura juvenil), joves dels claretians, gent del Patronat St. Pere Claver, i suposo que altres grups diocesans... Però repeteixo que la meva sensació és que falta gent de fora de Girona.

Litúrgia de la paraula i via crucis fins a la catedral, carregant els joves la creu. Els textos a les estacions es basen en les vivències a Togo d'un jove mossén de la diócesi que ara hi està de missioner. Al capdamunt de l'esglaonada es despleguen cintes de colors a les que tots, com a símbol, ens vinculem.

L'endemà processó de Corpus amb el recorregut invers: de la Catedral a Sant Feliu. Trobem més gent, sembla que alguns només es mobilitzen per aquests temes diocesans.

I ara algunes preguntes...

Se n'han fet ressó de la visita de la creu de les JMJ les parròquies del bisbat (i de la ciutat en primera instància)? Han animat els seus grups de joves -si en tenen- a acudir-hi?

S'ha demanat col·laboració als fidels de la diócesi per acollir l'agost de l'any vinent -just abans de la JMJ de Madrid- joves provinents d'altres llocs. És bon senyal, molt bon senyal. Però, ¿hi ha intenció de muntar una expedició a nivell diocesà, i que faci patxoca, per anar-hi? Fa 4 anys a la Trobada de les Famílies a València va ser el campi-qui-pugui: un autobus del Patronat, un altre de les parròquies de Banyoles, els de l'Opus en tren... Però a nivell diocesà, què hi hagué?

Ah! El 7 de novembre tenim visita a Barcelona (si la Sagrada Família aguanta), com a banc de proves estaria bé fer quelcom, l'única cosa que n'he vist relacionada eren samarretes amb la data i la silueta (sky-line) de la ciutat, a 10€ la peça. Aplico aquí la pregunta anterior: pel 7/XI/2010 què? 

I ho deixo aquí. Si es fan coses, genial.

Adéu, Caixa Girona!

Mediocre entitat provinciana d'estalvi. Ni nassos has tingut d'anar-te amb els teus iguals. T'entregues a una de més gran com noieta càndida a macarró expert en nit de borratxera.

Els teus empleats seran pastura de prejubilacions, quan no de trasllats, les oficines ben tancades, la Fontana d'Or, nova seu de CaixaFòrum, i Cap Roig un festival de Servicaixa.

No ploraré pas per tu: la vostra manca de professionalitat ha estat ben palesa, i ja no parlo de la discreció de les oficines de poble, més ocupades en fer safareig que en la feina. Ben guanyat t'ho tens, per obeir un senglar.

Tavaszi választás (2)

Continuant amb l'entrada de fa setmanes toca ara parlar de la renovació de la Országház (parlament) hongarès del mes d'abril. Aquest cop em centraré en antecedents i evolució política de la república magiar.

Addio Firenze...

Sols un petit record dels quatre dies que, ja fa uns anys, sojornàrem a la capital de Toscana. 

(Firenze è come un albero fiorito, de Gianni Schichi -Puccini-)

Panem et circenses

Pagaran els jugadors d'un equip campió de lliga els lloguers i hipoteques que tenim pendents?

Qui ajudarà a les àvies a arribar a final de mes amb la magra pensió que cobren i que, a més, ara els congelen?
I el país parat per això... Desvetlleu-vos!!!
Ja ho deien els romans:per distreure la plebs pa i circ (panem et circenses).
Per cert, el pa deu començar a acabar-se...

Lletissonada 2010

Un any més la gent del Grup Excursionista Cultural i Alpinista de Sant Esteve de Bas (GECA) ha organitzat la 31a edició de la Lletissonada i diumenge 2 de maig ens hi vam anar.

Spring elections (1)

A Gran Bretanya estan d'eleccions. El sistema parlamentari més estable del planeta (des del s. XIII) i que conserva encara força essències de la Tradició està en procès de renovació de les cambres.

Vejam, puntualitzo: es renova la Cambra dels Comuns (House of Commons), o cambra baixa. Aquesta s'elegeix per sufragi universal directe en districtes uninominals pel sistema first-pass-the-post, vulgarment mariquita l'últim(amb perdó). El candidat que hagi obtingut més vots, encara que sigui un de diferència respecte el segon, s'enduu l'escó.
N.B. Adjunto un enllaç on trobareu un mapa interactiu del sistema electoral britànic, s'hi pot jugar amb moltes possibilitats.

Això vol dir:
1) que el Primer Ministre serà per força membre electe de la Cambra, és a dir que es guanya el seu escó treballant-se una circunscripció.

2) que els electors poden controlar qui envien com a Westminster com a representant del seu districte.

Recordem que aquí ens trobem llistes amb candidats més o menys presentables i no tenim més opcions.

La House of Lords continua essent de caràcter designatiu (alt clergat anglicà, membres electes de l'antiga noblesa, lords nomenats pel govern de torn...).

Sistema de partits:

a) El Labour

Al poder des de 1997, van canviar el líder Tony Blair per Gordon Brown, el seu canceller de l'Exchequer (ministre de finances). En contra seu juga el desgast de 13 anys al poder, l'actual crisi econòmica, el descafeïnament dels postulats clàssics d'esquerra i el poc carisma del seu candidat.

b) El Conservative Party

O tories. Potser l'exemple vivent de l'adaptació política en gairebé 200 anys, abanderant reformes que en altres països han costat l'extinció de formacions similars (qui del continent gosa anomenar-se a sí mateix conservador i reconèixer-se com a tal?).

Són l'oposició més sòlida, tenen experiència de govern (1979-1997), però també arrosseguen la seva desafecció amb les Devolutions a Gal·les i Escòcia, cosa que els fa dèbils; el record del thatcherisme, el pretès elitisme social... 

c) Els Liberals

O Libdems. Els nèts dels whigs del s. XVIII, de Gladstone i Lloyd George, des del període d'entreguerres arraconats a ser la tercera força. A favor seu la seva "virginitat" en qüestions de govern, en contra el sistema electoral. En ocasions s'han posat més a l'esquerra que el Labour. El seu líder és Nick Clegg, la sensació de la campanya.

Les enquestes apunten a un hung parliament, una cambra sense majoria absoluta, i això els pot donar el paper de xarnera. Fins i tot The Guardian, el diari de l'esquerra britànica es mostra més favorable a ells que al Labour.

d) SNP, Plaid Cymru i nord-irlandesos

Els dos primers juguen un paper destacat en les seves respectives nacions, exercint el govern en solitari (cas del SNP) o en coalició amb el Labour (a Gal·les).

A Irlanda del Nord el sistema de partits és totalment diferent de la resta del Regne Unit, tallat per l'eix confessional (protestants en general contra catòlics) i l'adhesió conseqüent a Londres o Dublin. Els unionistes (protestants) UUP i DUP (del vell Paisley i del primer ministre cornut) s'han mostrat tradicionalment proclius als conservadors, el Sinn Fein refusa enviar els diputats electes a Westminster per evitar haver de jurar fidelitat al monarca anglès i el catòlic SDLP va de baixa malgrat haver estat la més flexible de les formacions.

e) La resta 

Bàsicament els verds, l'euroescèptic UKIP i el BNP. El segon ha suposat competència a la dreta dels tories pel seu posicionament radical contra la Unió Europea, obligant aquests a mostrar-se més dur en aquest aspecte del que cal. El BNP ha adquirit importància amb la situació de crisi econòmica i la presència massiva d'immigrants a molts districtes. Ara per ara les possibilitats d'aquestes formacions per assolir un escó són minses.

Un altre dia parlaré de les recents eleccions a Hongria, mentrestant us deixo un video d'una sèrie que en el seu moment vam poder veure a Catalunya.

C. i jo

En un moment de la nostra vida tots tenim una persona de referència, algú que ens marca, que ens motiva a emprendre un camí o bé que ens ajuda sense que siguem conscients.

Éneklö hét 1996

Ara un record de fa ja catorze anys: una setmana cantant. Com vaig explicar en un altre gargot vaig ser cantaire d'un cor de la meva ciutat durant poc més de 10 anys. El món coral, com tots els "mundillos" té els seus propis events, convencions, élits, especialistes... 

Les Creus de Cogolls

Ahir el diari em va portar una bona notícia: la reposició de les 3 creus, un antic oratori i punt de romeries local a la Vall d'Hostoles.

L'article és un pèl literari (omple mitja plana en l'edició impresa) però descriu perfectament una iniciativa social, de gent corrent, per recuperar el que és part de la memòria del país.

Una mica més amunt es troba l'església de Sant Joan de les Medes (aclariment: el serrat de les Medes separa les valls d'Hostoles i del Llémena, no és tant conegut com les illes de L'Estartit) que, com les Tres Creus fou arrassada el 1936. La Lletissonada 2007 afavorí la neteja de l'entorn i redescoberta per molta gent.

Perquè la memòria històrica (ara que hi ha hagut aquests dies de record de la II República) és restituir a cadascú, encara que sigui moralment, el que és seu. Dedicar una placa a uns represaliats pel franquisme no ha de significar que s'enderroquin les creus funeràries alçades al cantó de la carretera per als que aquell estiu de 1936 assassinaren per ser (o sospitar que eren) desafectes al règim. Recordar no és una guerra de noms i llistats.

Prestigi

1.- Traducció del nom d'un vaixell d'infausta memòria carregat de fuel i enfonsat a les costes gallegues. Un que passava per allà parlava que havien "hilillos de plastilina" 

2.- Bon nom d'alguna cosa, o segons el diccionari de l'IEC: "Allò que colpeix l'esperit pel que té de meravellós, pel seu esclat | Ascendent, influència, deguda a éxits anteriors, a la reputació adquirida"

El prestigi (d'una empresa, marca, persona, grup social, nació...) es guanya amb l'esforç continuat d'anys i panys,  és un patrimoni inmaterial volàtil, que costa de mantenir i molt poc de perdre. Quantes vegades hem sentit parlar de l'empresa W que ha trigat anys a fer-se un nom en el seu sector i per una badada ha quedat tocada. O d'alguna persona... Perquè el prestigi es guanya dia a dia, i millor no fer-ne cas perquè llavors ve l'obsessió pel bon nom i es perd de vista l'objectiu del treball, la finalitat.

  

A un lector fidel

MM,

permeti'm quatre ratlles gargotejades a corre-cuita per agrair la seva fidelitat en la lectura d'aquest bloc.

Sé positivament que vostè em segueix amb freqüència, malgrat que no intervingui amb comentaris, i aventuro que segurament deu tenir un percentatge destacable en el comptador de visites que vaig instal·lar ja fa uns mesos. 
Sé també que no és indiferent a la majoria d'escrits i torno a agrair-li el seu interès pels temes que tracto: la literatura (no sé si recomanar-li La casa de Bernarda Alba o la poesia de Salvat-Papasseit), la història, la societat amb la que  vosté s'implica tant... 

Com lamento que dimarts passat no em trobés a casa quan es va presentar en companyia de MV! Per mi és un vertader plaer rebre algú tan distingit i fer-li els honors que li pertoquen. 
La propera vegada de ben segur que m'hi troba, procuraré que no la oblidi, li ho prometo.

Cordialment,

l'HT