En alguns moments de la nostra trajectòria vital hi ha aquell moment en què un es pregunta si està fent el correcte, si el camí que segueix l'està portant al lloc que desitjava quan el va emprendre, si està fent el possible per ser feliç i fer feliç el qui té al seu cantó.
Dubtar està bé, és un signe de la nostra humanitat, de la nostra pròpia consciència, del Jo propi -manllevo la idea a Descartes-, de la nostra capacitat de reflexionar. ¡Malament rai si no tenim algun dubte, encara que sigui mínimament per triar entre melmelada d'albercoc o de maduixa!
Com deia, arriba un moment d'aturar-se, d'avaluar la rendibilitat (permeteu-me el llenguatge financer) del nostre esforç, de preguntar-se si val la pena i, en conseqüència, de prendre decisions. Els detonants d'aquestes situacions són dispars: un infart, un accident, unes simples paraules pronunciades per un tercer, un acte en aparença trivial...
Cadascú deu tenir algun exemple al cap, personal o protagonitzat per altres, en què algú ha decidit quelcom de trascendent en la seva vida que s'allunya del que era habitual en ell: deixar un important lloc d'executiu per anar a fer de pastor de cabres; uns estudis d'enginyeria per començar a cursar filologia semítica; una vida de festa contínua per entrar en un monestir budista -i viceversa-, o girs no tan copernicans com començar a fer esport quan tota la vida has estat ajagut al sofà, passar de fumar tabac ros a fumar Celtas, llençar aquell gerro que mai t'ha agradat, pensar si val la pena esmerçar esforços per algú que no ho aprecia, atrevir-se a creuar més que una salutació amb el senyor que et despatxa rera un taulell i que resulta ser una eminència en el camp de la filatèlia pakistanesa -la teva passió!-
Veritablement aquests temps estan essent de replantejament de moltes actituds, de paradigmes i models que fins fa poc semblaven intocables i que segurament han ofegat o amagat anhels millors. Si ha de ser per bé, benvinguts siguin.
